18 novembre – 13 gener 2025
Barcelona
“A l’inici d’una exposició, és comú contractar un fotògraf d’art perquè capturi en imatges bidimensionals la disposició d’un conjunt d’obres a l’espai. Aquest acte no sols deixa constància de les relacions entre les peces, sinó també de la interacció dels visitants amb elles. Els espectadors, immersos en l’entorn físic, de vegades es converteixen en actors que observem des d’una perspectiva llunyana, representant l’acte de mirar per a un públic invisible que no sempre es veu observant a si mateix.
Partim de la premissa que el fotògraf actua amb rigor, honestedat i amb una intenció d’objectivitat. Confiem que no distorsionarà l’escena donada. En observar les fotografies d’una exposició, acceptem tàcitament la seva visió i la tecnologia que fa servir com a pont fiable que ens transporta a aquest espai distant. El resultat d’un dia de treball silenciós en un espai expositiu —les imatges que circulen ràpidament per les xarxes socials— travessa una mena de transsubstanciació: aquest material visual es converteix, per a molts, en la mateixa exposició.
Tot i que les exposicions i les seves fotografies no siguin el mateix, és pràctica quotidiana considerar-les intercanviables[1]. Des d’una visió romàntica de l’art, aquestes imatges podrien considerar-se un substitut pobre de l’experiència física de visitar l’exposició; una vivència que es percep com a essencial sempre que un tingui els recursos de temps i diners per fer-ho. En canvi, per a la majoria de nosaltres aquesta substitució visual s’ha normalitzat; ens possibilita accedir a més exposicions de les que les nostres circumstàncies físiques, materials i temporals ens permetrien visitar en persona. La disponibilitat immediata d’aquestes imatges i la possibilitat de difusió ràpida han accelerat el cicle de producció i recepció de l’art, i n’afavoreixen la circulació instantània a través de fronteres geogràfiques i culturals.
_
No obstant, aquesta perspectiva podria suggerir una concepció unidireccional de la relació entre les exposicions i les seves imatges. Al nostre món digitalitzat, les imatges es poden anticipar o fins i tot crear simultàniament a l’exposició mateixa; no són simplement un registre secundari. Això obre possibilitats plàstiques i ens convida a explorar nous camins creatius. També planteja la pregunta de què ens revelen aquestes imatges per si mateixes, més enllà del caràcter derivatiu d’un altre fet artístic. Podem detectar-hi una manera de pensar i mirar pròpia del seu creador, més enllà de la pretesa objectivitat?
A 5 exposicions, he treballat amb la idea de transformar l’exposició en imatges, en un joc d’anada i tornada que visibilitzi les possibles esquerdes de la nostra percepció entre l’experiència física d’una exposició i les imatges que se’n deriven.
Com a reivindicació de la memòria de Bombon Projects, les imatges provenen de l’arxiu fotogràfic d’exposicions de cinc dels seus artistes que van tenir lloc entre el 2022 i el 2024 —des que la galeria es va traslladar a aquesta nova seu—, totes realitzades pel fotògraf Roberto Ruiz. Com si les dades invisibles o la memòria caché que impregna l’espai es manifestessin de forma fantasmagòrica, el dispositiu construït ens permet tornar a veure —al mateix espai on un dia es van exposar, en un acte de déjà-vu— imatges de Vessels, d’Eva Fàbregas; ORPLID, de Pere Llobera; Chuletas, de Josep Maynou; Not Yet, d’Enric Farrés Duran i Refugia, de Rosa Tharrats. Les imatges de les peces han estat codificades en forma d’anamorfismes que ens conviden a reconstruir, requerint ser accionats amb el nostre cos, els passos del fotògraf, buscant-ne el singular punt de vista, experimentant-ne, també, les deformacions i els angles morts.
A l’oficina de la galeria podríem descobrir –no sense certa ironia–, que la complexa instal·lació que hem recorregut és, en realitat, un set fotogràfic creat per produir cinc peces fotogràfiques. Realitzades en col·laboració amb el mateix fotògraf, adopten el llenguatge documental de l’art i evoquen l’estètica de les imatges d’arxiu a què fan referència, encara que es presenten en un context diferent. La nostra experiència prèvia a l’espai principal ens fa intuir-hi reflexos d’una realitat que l’exposició ens convida a explorar.
_
_
—Cristina Garrido, 2024
_
Cristina Garrido (Madrid 1986) és una artista visual amb base a Madrid. Va realitzar els seus estudis en Belles Arts a la Universitat Complutense de Madrid (2004-2009) i al Camberwell College of Arts (2007-2008), obtenint posteriorment un Màster en Belles Arts pel Wimbledon College of Art (2010-2011) amb la Beca de Postgrau de la Fundació “la Caixa” per a estudis a Gran Bretanya.
_
Els seus projectes artístics han estat reconeguts amb diversos guardons, incloent-hi el Premi “Generación 2015 Proyectos de Arte” de la Fundació Montemadrid (2015), la Beca d’Arts Visuals de la Fundació Botín (2017-2018) i el Premi ARCO per a joves artistes (2018). Ha participat en exposicions a Kupferstich-Kabinett/ Staatliche Kunstsammlungen Dresden a Dresden, The British Museum a Londres, Museu Centre d’Art Dos de Maig a Móstoles/Madrid, Festival PHotoESPAÑA, On Curating Project Space a Zúrich, Centro Botín a Santander, Fundació DID a Santiago de Compostel·la, Centre Andalús d’Art Contemporani (CAAC) a Sevilla, CASS Sculpture Foundation a West Sussex, Centrale for Contemporary Art a Brussel·les, Contemporary Art Museum of Estònia – EKKM a Tallinn, CentreCentre a Madrid, l’ISELP – institut supérieur pour l’étude du langage plastique a Brussel·les, MAC Birmingham a Birmingham, Espai Odeó a Bogotà, Fundació Luís Soane a la Corunya, Taxispalais Kunsthalle Tirol a Innsbruck, SESC Sorocaba a Sorocaba/Sâo Paulo, La Casa Encesa a Madrid, a Cali, Spike Island a Bristol, Escorxador a Madrid i AKV St. Joost a Den Bosch, entre d’altres.
_
__
[1] Aquest arxiu es troba disponible en la pàgina web de la galeria.
[2] Per veure correctament els anamorfismes de l’exposició es recomana cobrir un ull o mirar-los a través de la càmera d’un smartphone.
Llegir Més