“A l’inici d’una exposició, és comú contractar un fotògraf d’art perquè capturi en imatges bidimensionals la disposició d’un conjunt d’obres a l’espai. Aquest acte no sols deixa constància de les relacions entre les peces, sinó també de la interacció dels visitants amb elles. Els espectadors, immersos en l’entorn físic, de vegades es converteixen en actors que observem des d’una perspectiva llunyana, representant l’acte de mirar per a un públic invisible que no sempre es veu observant a si mateix.

Partim de la premissa que el fotògraf actua amb rigor, honestedat i amb una intenció d’objectivitat. Confiem que no distorsionarà l’escena donada. En observar les fotografies d’una exposició, acceptem tàcitament la seva visió i la tecnologia que fa servir com a pont fiable que ens transporta a aquest espai distant. El resultat d’un dia de treball silenciós en un espai expositiu —les imatges que circulen ràpidament per les xarxes socials— travessa una mena de transsubstanciació: aquest material visual es converteix, per a molts, en la mateixa exposició.

Tot i que les exposicions i les seves fotografies no siguin el mateix, és pràctica quotidiana considerar-les intercanviables[1]. Des d’una visió romàntica de l’art, aquestes imatges podrien considerar-se un substitut pobre de l’experiència física de visitar l’exposició; una vivència que es percep com a essencial sempre que un tingui els recursos de temps i diners per fer-ho. En canvi, per a la majoria de nosaltres aquesta substitució visual s’ha normalitzat; ens possibilita accedir a més exposicions de les que les nostres circumstàncies físiques, materials i temporals ens permetrien visitar en persona. La disponibilitat immediata d’aquestes imatges i la possibilitat de difusió ràpida han accelerat el cicle de producció i recepció de l’art, i n’afavoreixen la circulació instantània a través de fronteres geogràfiques i culturals.

_

No obstant, aquesta perspectiva podria suggerir una concepció unidireccional de la relació entre les exposicions i les seves imatges. Al nostre món digitalitzat, les imatges es poden anticipar o fins i tot crear simultàniament a l’exposició mateixa; no són simplement un registre secundari. Això obre possibilitats plàstiques i ens convida a explorar nous camins creatius. També planteja la pregunta de què ens revelen aquestes imatges per si mateixes, més enllà del caràcter derivatiu d’un altre fet artístic. Podem detectar-hi una manera de pensar i mirar pròpia del seu creador, més enllà de la pretesa objectivitat?