26 setembre – 10 novembre 2018
Barcelona
know more about
Hi ha alguna cosa inevitablement diabòlica a analitzar les persones que tens al teu voltant. Jo he estat veient en els últims mesos en Pere al seu estudi gairebé cada dia (l’altre dia ens vam constipar alhora i quan l’hi vaig esmentar no sé si es va alegrar o es va posar trist) i aquest text és un resum de les meves pròpies idees sobre ell, la major part de les quals no han estat confirmades.
A l’estudi les obres s’amunteguen al voltant de Pere com si fossin regnes de barraques apostant-se al voltant d’un magnat immisericordiós. Clamen per una mica de cura, però totes acusen els signes de l’edat, del contacte massa prolongat amb l’epicentre. Efectivament, tot sembla estar a punt d’esfondrar-se al seu voltant, i ell es mou a través del caos com una aranya, titlla quadres per desesperació, es rebolca per terra i, mentrestant, parla i parla.
En parlar (sobre la seva feina, s’entén) jo he cregut intuir una cosa que em sembla una mena de dissociació entre la ment i la mà: la ment vol una cosa i la mà sembla voler-ne d’altres, com en la sèrie de dibuixos Pinky i Cervell (imatge), on un ratolí llest i un altre ximple es veuen obligats a col·laborar per, si escau, conquerir el món. Que això no era del tot un deliri meu ho vaig comprendre quan vaig veure una de les peces que, crec, estaran exposades. També vaig comprendre que aquesta exposició era crucial, i que en realitat era més que una exposició. És a la pintura del Superman que s’enganxa a si mateix on es visibilitza el conflicte. En exposar aquesta imatge en aquesta exposició he cregut veure una mena de suïcidi ritual, com si potser ell mateix se sabés, per un moment, monstruós, i no per excés de múscul sinó d’energia, i decidís tornar tota aquesta energia contra si mateix . Molts artistes ho han fet abans. Fer això pot ser un acte de menyspreu cap a la seva època, que potser no va donar a aquest artista un bon motiu, un bon relat, perquè es decidís a orquestrar les seves forces en una cosa constructiva. Aquestes no són les seves paraules (no ho serien mai, de vegades sospito que el Pere és un vitalista) sinó les meves. Elucubre: veig en aquest acte simbòlic una fosca forma de venjança autodestructiva contra un món que no ha aconseguit il·lusionar-lo amb una causa, que l’ha decebut mostrant dia a dia una societat en què la vulgaritat triomfa i la intel·ligència perd.
Pere últimament escolta mentre pinta un punk malalt i escatològic, riu com un boig mentre ho fa, i crec que intenta igualar-se amb el seu desencís autodestructiu.
Però no és només això. He vist Pere assegut al seu bar xinès de l’Hospitalet (on res diàriament en un magma densíssim, com vacunant-se) comparar-se tècnicament amb Velázquez, un comentari que de tan superb capgira el marcador i el torna càndid. És un comentari també una mica desajustat, com si afirmés tenir una malaltia fa temps eradicada: només un altre ésser igualment fantasiós podria témer encomanar-se. Crec que Pere escenificant aquest suïcidi a la galeria podria estar intentant dinamitar el seu virtuosisme, i llavors el quadre de Superman podria ser vist com la venjança de la mà farta de les exigències desbaratades del seu portador, com una manera de desmuntar l’edifici que l’ha portat tant de temps armar. Perquè si aquest edifici requereix de les virtuts del temps, de l’esforç i de la dedicació, ja no té valor. Em fa pensar en algú que està esquivant el moment en què els artistes esdevenen constructius i dòcils. Em fa pensar en una selva que es consumeix en la seva excessiva exuberància.
La mà no menteix: està llastrada de deixes i costums, i és sentimental. Mentre la ment es pot lliurar a un infinit joc de coqueteria i miralls, la mà sembla estar més en contacte amb el tambor de les emocions, els afectes de la memòria i les atraccions viscerals. Tot i que les connexions són molt més complexes que això, sembla que la mà té un canal més directe amb el cor, sense haver de passar sempre per la reflexió. És Pinky, que va com un gos falder a buscar Cervell perquè li digui quin és el següent pla per conquerir el món. Recordo vagament, i sé que el Pere no em perdonarà aquesta patètica lliçó de Mestre de l’Abundància, una frase que vaig llegir fa molt i que era una cosa així com “la ment camina més, però el cor va més lluny”. Pensant en aquest conflicte entre la ment i la mà m’he preguntat on va el cor després de tot. Crec haver-ne vist una mica en el fons del quadre on hi ha una baralla rococó en una autopista: encara que és l’antiga peça daurada el que ens hauria d’aparèixer com un miratge, el veritable succés màgic és als anodins arbres del fons, que llampeguen amb la suavitat que tenen els centelleigs que rep un moribund al desert, i que li fan comprendre que el miratge està, i sempre va estar, en allò real i proper, i que si es mira en silenci tot és un miracle. Encara que a continuació vomiti, de gana o de por, i el que ha entrevistat se l’oblidi, i la desesperació es reprengui.
El suïcida no sap, no pot saber què està fent: la seva decisió ha de ser sempre cega. Aquesta exposició és un ritu de pas: és l’últim senyal d’una nau que s’endinsa a la foscor i al silenci desconeguts.
Aldo Urbano, 23 de setembre de 2018
Llegir Més