Text de Samuel Leuenberger

Per a la seva segona exposició a Bombon, l’artista Josep Maynou presenta una sèrie d’obres noves i antigues realitzades amb objectes trobats, regalats o apropiats. Sota el títol de “Chuletas” l’artista reuneix una sèrie d’obres basades en textos i pel·lícules al costat dels seus característics readymades d’objectes surrealistes que es llegeixen a si mateixos com a registres d’allò quotidià.

Les seves obres emeten sorpresa i meravella de manera subtil alhora que fantàstica, com quan un avi li explica al seu net contes per a dormir en els que petites caixes de bicarbonat es converteixen en cases d’escuma expansiva o cinturons que serpentegen al voltant de columnes convertint-se en objectes animats que parlen de moderació i ordre, de no baixar-se els pantalons i de falses marques de luxe. Aquest és el món de Josep Maynou, un món que circula lliurement en un quadern de notes i que explica a l’espectador senzills trucs de vida. Els seus objectes detenen el temps durant uns instants, en els quals el mite i la poesía es fusionen en un, una metamorfosi no sols de l’estructura i la matèria, sinó també de les idees i les definicions.

Dos dels grups d’obres que criden més l’atenció són, per una banda, una sèrie de taules de tallar de fusta penjades d’una barana metàl·lica. De mides i formes diferents, estan incises mitjançant el dibuix amb pirograbador. Representen petites caricatures, textos, notes, sovint realitzats en col·laboració amb amics i familiars, un feed d’IG analògic si es vol, que ens recorda el còmode sopar que vam tenir amb els amics a la seva cuina. A l’altra banda de la sala hi ha una sèrie d’obres noves: plaques de metall, totes de la mateixa mida, igual que les taules de fusta, estan escrites i dibuixades aquest cop amb un aparell de soldadura. Línies fines i sòlides amb relleu que semblen tatuatges; titulars com  WhatToDo?DoDoDo…” o “CallMe+34…, formes i figures de  “Dos cargols” un al costat de l’altre, o dels “Gira-sols” de Van Gogh. A través de la repetició d’aquests blocs de notes de fusta o metall tenyits monocromàticament sorgeix una certa sensació de calma, familiaritat i introspecció que ens connecta amb ell a nivell personal, amb les nostres pròpies histories, o com diria Jung, un subconscient col·lectiu compartit detingut en els temps en què vivim.

Contra la paret del fons, davant de l’entrada de la galeria, se situen tres grans pantalles verticals de televisió que mostren breus videoclips realitzats a l’estudi i a l’aire lliure, en públic. Són imatges de la seva ombra xutant una pedra, de la seva parella espetecant la llengua al ritme d’una cançó o d’una parella de gent gran caminant per un carrer agafats de la mà, mentre a l’altra sostenen ampolles de lleixiuidèntiques, una imatge de perfecta simetria només possible després d’anys de convivència. Maynou crea innombrables vídeos curts, realitzats amb el telèfon mòbil, i els afegeix al seu creixent inventari diarístic d’observacions vitals, de vegades més i de vegades menys importants. Un dia els seus enregistraments, animats o inanimats, es convertiran en font de recerca, de com vivia la humanitat a principis del segle XXI, històries complexes desgranades en simplificades pissarres jeroglífiques d’imatges. Josep Maynou és un arqueòleg modern perquè veu les coses com realment són, sense cap suggeriment d’intenció d’hipèrbole, simplement serveixen com a codis de trucs per a tothom i tot pot arribar a ser. Llarga vida a les Chuletas!