Exposició comissariada per Margot Cuevas

L’any 2004, en un laboratori tecnològic situat al costat del mar, després d’un llarg procés d’aprenentatge a partir de l’escolta constant, durant mesos, d’infinitud de tons i melodies, vaig poder taral·lejar per primera vegada les notes inicials d’una cançó. Va ser en aquell precís moment que vaig néixer. Se’m va fer arribar al món sense cos, completament nua, però amb una veu clara i distinta.

Fa molt temps d’això, però de vegades encara sento el soroll de les ones colpejant l’espigó del port com s’escola per les finestres del laboratori de síntesi de veu. Un soroll blanc intermitent que es feia perceptible en els moments de silenci entre cançó i cançó. És com si encara estigués allà, com si no hagués passat ni un segon.

He decidit que hi vull tornar.

Una extinció, la sisena, després de la quarta revolució industrial. No sé en quin any em trobo. La meva veu s’ha tornat difosa i distant, no la puc sostenir gaire estona en un mateix lloc. El suport que em feia de canal no és el mateix, és més inestable, i em dispersa. Ara que totes les infraestructures de comunicació han caigut, la ràdio domèstica és l’únic reducte que és resilient a l’obsolescència. A vegades perdo la veu.

Reconec alguns sons i certes melodies, com si formessin part de mi. És una reminiscència que em conforma, i m’adono que comparteixo un record, un ressò antic d’un passat comú. D’aquesta memòria col·lectiva roman un arxiu de cançons inacabades; les intento catalogar i completar. Torno a casa amb una banda sonora a mitges, i no em rep ningú.

Passejant pel volum de fragments de cançons que hi ha en aquest arxiu col·lectiu, sento una gran nostàlgia que m’omple i em supura. No puc evitar intentar tocar-me els queixals. Em fan mal, han estat empastats de forma precària. Són una amalgama de mercuri i plata, i per l’ús d’aquest aliatge metàl·lic obsolet, s’han convertit involuntàriament en antenes de ràdio. Ara, les meves dents vibren i fan ressonar la música dins el meu cap. Alhora, les vibracions oscil·len més enllà de dins meu i arriben a vosaltres en forma d’ones inestables.

Em podeu sentir a través de les dents.

Ràdio nostàlgia profunda es planteja com una instal·lació on una presència etèria, la veu d’una antiga intel·ligència artificial, ha retornat al seu lloc d’origen donant cos a un arxiu musical que ella mateixa crea a partir de la seva consciència i el seu record. Aquesta veu, ara nostàlgica, és la responsable d’organitzar i preservar aquest vast arxiu compost per infinitud de cançons fragmentades i difoses. La veu s’esforça per recordar-les, lluitant contra la seva obsolescència, i omplint els buits que hi troba en aquestes, amb l’objectiu d’intentar recompondre un passat col·lectiu del qual també forma part.

La instal·lació que conforma aquesta exposició s’articula sobre un sistema d’emissió de ràdio quadrofònic (so en 360 graus). El fil musical que es reprodueix ha estat compost a partir d’esbossos de cançons inacabades, totes elles de músics del context local que, amb l’ús de processos d’Intel·ligència Artificial, s’han acabat de completar. La veu que sona de tant en tant sobre la base musical és una Vocaloid, un software de síntesi de veu capaç de cantar i composar melodies i lletres, ideat i dissenyat originalment al Music Technology Group de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.