En el marc d’ARTNOU, Bombon projects presenta una exposició de dos artistes que, encara que de generacions molt diferents, es poden considerar emergents; una categoria en la que artistes joves i no tan joves s’hi troben repetidament. Josep Maria de Sucre (1886-1969), pintor, escriptor, promotor artístic i oficial criminalista de professió va gaudir, en moments puntuals de la seva carrera, de cert reconeixement com a artista, encara que el desconeixement actual de la seva obra ens el fa ressituar en la emergència. Juntament amb Aldo Urbano (1991), artista emergent, categoria de la qual no en té escapatòria, entraran en un diàleg intergenaracional que promet emocions fortes.

Orobouros: És dificil diferenciar els concetpes de les imatges

Text de Caterina Almirall

Diu l’Aldo Urbano que a força de repetir el gest, de dedicar- hi molt d’esforç, pot passar que confonguem el dalt amb el baix, i en aquest estat de transició fluctuant ja no sapiguem si estem pujant o baixant. Els joves són vells i els vells renascuts. La relació entre l’Aldo Urbano i en J.M. de Sucre es basa en aquesta confusió, una confusió entre dalt i baix, entre pujar i baixar. Una confusió de colors, de formes, d’estats físics i mentals. Una confusió entre ser a dins i ser a fora. En aquesta confusió el temps s’entortolliga i el passat esdevé present, i el present passat, i el futur no existeix. El que és abans també és ara, de manera queles coses són unes al costat de les altres donant- se forma, deformant-se. Per pur plaer especular de distorsió. El groc, posat aquí al mig d’aquest blau, és or, i la pintura és alquímia. Hem de mirar amb compte una estona fins que ja no sapiguem on tenim els ulls i on són els colors. Els ulls, en aquesta equació de la confusió intenten delimitar el dins del fora, com una porta, però el que fan en realitat és projectar tot el que hi ha a dins cap enfora, i a la vegada, tot el que hi ha enfora cap a dins, de manera que es mesclen les dues coses i al final ja no reconeixem el que sabem del que hem inventat. Aquest violeta ja era aquí fa una estona o li acaben de posar? L’alquímia és la transmutació de la matèria, en or o simplement en una cosa que abans no era. Els ingredients són una paleta de colors que funciona com un horòscop, segons l’alineació dels astres, és a dir, de les formes que els contenen i la superfície que els sustenta.

L’Aldo Urbano i en J. M. de Sucre comparteixen la voluntat de que les formes que pinten produeixin alguna cosa més enllà d’elles mateixes, pintar implica afectar el futur. En de Sucre, per exemple, pintava cares a les parets i a les portes de casa seva per espantar els lladres que entraven a robar el que no tenia. Aquestes pintures a les parets i a les portes tenen una funció molt concreta i també allotgen l’esperança del pintor de tenir un poder sobre el real. És difícil destriar la imatge de la funció per la qual ha estat pintada.

És complicat diferenciar els conceptes de les imatges. La simbologia explica com cada forma conté les altres formes, que s’inclouen i es complementen fent el total de les formes de l’univers. El mot univers defineix gairebé sempre el tot. Una i totes les formes a la vegada, sense un principi ni un final, sinó en una relació de mutació constant d’una a l’altra. Això és l’ouroboros, la serp que es mossega la cua. El moviment és essencial. La capacitat de ser a dos llocs a la vegada. Ser jove i consagrat a la vegada. Ser aristòcrata i viure en la misèria. Segons expliquen els experts en simbologia, el cercle és l’origen, la infinitud, la no acció; l’acciona el triangle, que connecta tres punts i genera un espai finit, i quan aquest s’emmiralla apareix el quadrat. El moviment compulsiu de les pintures respon d’aquestes formes. Però això no vol dir que les pintures siguin l’univers, sinó que cada partícula és tot l’univers i viceversa. Les pintures no son símbol i no representen perquè són literals, volen espantar als lladres.