19 gener – 13 març 2020
Barcelona
“…la meva obra parla sobre la meva vida actual a França, a Europa, sobre el que llegeixo a les notícies, a Facebook: refugiats, feixisme, capitalisme. En aquests temps terribles, amb Síria, l’Iraq i l’Afganistan totalment destruïts, amb la catàstrofe climàtica i el terrorisme, no puc ser tolerant i cortès amb tot.” (Babi Badalov, Afterall Magazine)
En Mauro va aparèixer a casa els meus pares ara farà uns 8 o 9 anys. Jo no tenia ni idea de qui era, només sabia que era un artista portuguès i que passaria uns dies d’estiu amb nosaltres mentre la seva companya participava a la Biennal de Jafre.
Tot i que en Mauro no exposava, ja des de llavors es va convertir en un referent per a mi com a artista, i en un radar per a detectar-ne d’altres.
I és just així, a través d’en Mauro, com vaig conèixer en Babi Badalov, a Porto, uns anys més tard, a la inauguració de la seva exposició a Uma certa falta de coerência, a l’espai de projectes d’en Mauro. A Coerência, en Babi havia pintat les parets amb uns símbols que a la vegada eren imatge i escriptura: una barreja de llengües i d’alfabets diferents que fusionats creaven missatges poètics però a la vegada crítics i contundents.
L’obra d’en Babi explora els límits del llenguatge i les fronteres que aquest imposa en l’individu. Els seus jocs de paraules anul·len les convencions, se’n riuen dels gran noms i les oracions prefabricades. La seva pròpia biografia, l’ha dut a parlar de temes com les migracions, l’anticapitalisme, la descolonització, la identitat, l’espiritualitat i l’orientalisme.
Alhora que vaig conèixer en Babi i la seva obra, també vaig conèixer la Rua do Caldereiros, el carrer on en Mauro hi té Coerência i el seu estudi, i on conviuen moltes de les fonts amb les que treballa: els personatges que hi habiten i que hi transiten, els seus comerços, els tallers, els restaurants de tota la vida…
A Coerência i entre tota aquella gent; artistes de Porto, gent del barri, amics d’en Mauro, en Babi… era inevitable no sentir-se en família. La seva obra està en permanent connexió amb el dia a dia de la gent i del carrer. A través d’històries personals, d’objectes trobats, d’intercanvis i col·laboracions amb els seus veïns, explora la iconografia popular pròpia de la història de la ciutat i del carrer des d’on va construint una narrativa que circula per totes les seves peces.
Fa uns dies vaig llegir a la revista Afterall, que en Babi, diu que no té necessitat d’afirmar que és un artista polític, que el que per a ell és important és estar en alguna part del món, i dins del món de l’art, des d’on poder abordar i discutir temes que el preocupen i interessen.
Imagino, que en Mauro tampoc en té cap necessitat, i fins i tot imagino que li pot arribar a fatigar i limitar, l’etiqueta de “l’artista que parla de la gentrificació a Porto”. Però és evident que tot això és part del seu treball, i és evident que tant ell com en Babi són artistes polítics, o més ben dit, artistes coherents i compromesos, que treballen partint de la quotidianitat, sobre el que els envolta, el que els agrada i el que els molesta, i tot des de l’espontaneïtat i no emparats sota el paraigua de cap gran concepte, terminologia o etiqueta.
Per a mi, tots dos són artistes que treballen a partir de les relacions afectives, des de la intimitat i la proximitat, per a parlar de temes personals que per alguna raó acaben essent universals i d’actualitat. I és per aquest motiu que em fa especial il·lusió aquesta trobada aquí, a Bombon, amb aquests dos grans artistes i amics.
Bernat Daviu
Llegir Més