No estimis a la gent, […], tota l’estona estem matant una mica a qui estimem, […] protegeix el dolor que ve amb la bellesa, protegeix la distància.

—Mónica Ojeda, Chamanes eléctricos en la fiesta del sol, 2024

Quan obre la boca per a agafar aire, de seguida el seu pit s’eixampla. A poc a poc, deixa escapar el seu alè temperat que es confon amb la calor abrasadora que emana del foc. El seu buf s’obre pas —aquest gest ha de ser ràpid, ja que aviat no admetrà rectificacions—. Esdevé aleshores en un buit que, encara que invisible, és també turbulent; és l’alè que ve de ben endins, el que li ha possibilitat la construcció de la seva carcassa, que encara que és sòlida, pot trencar-se.

D’aquest moviment, han sorgit nous objectes que ja no són solament bufs, ni fluid, ni calor. Per ells abans circulaven líquids i ara no. Ara són buits.

El cos de Lara Fluxà produeix fórmules per a atrapar l’aire en espais delimitats. Memòria d’un cos, posa en moviment uns gestos ja assajats que produeixen escultures vidriades que modela des d’endins. Treballa, a més, amb un espai minúscul: el que es dona entre el seu cos i l’objecte. És un lloc vibrant. I té la seva pròpia entitat.

Si t’aproximes molt, et cremes. Si ho agafes amb força, es trenca. Si ho mires fixament, t’encegues. Protegeix la distància.

Firefly («mosca de foc» en anglès) és una exposició de Lara Fluxà en la qual l’artista aparentment pren més distància que en projectes anteriors. Inspirada en alguns elements que conformen les centrals elèctriques, una sèrie d’estructures metàl·liques apareixen ancorades a les parets de la galeria. D’aquests suports, sorgeixen uns cables que a més de perimetrar part de l’espai, acullen escultures voladores. Hi ha altres objectes repartits per la resta de la sala: diverses estructures de ferro constantment interrompudes per peces cilíndriques de vidre en diferents colors, o una rotunda escultura blanquinosa recolzada a terra, entre altres. Però el títol triat, Firefly, fa referència directa a una mena d’insecte, a les cuques de llum, cucs portadors de llum. Aquestes bestioles, comunes en zones humides, practiquen un peculiar ritual de festeig nocturn. Un complex diàleg entre mascles i femelles que s’acciona per una successió de centelleigs de llum que cadascun d’ells emet.

El clima energètic que es genera a través d’aquest intermitent centelleig és el que li interessa recrear a Fluxà en l’entorn que construeix. El moment previ a l’acte amorós pot ser més important que el mateix acte en si, és l’ocasió perfecta per a acurtar distàncies: és un instant de creació, d’una energia en perpetu i tens succeir, més imaginatiu que productiu. La temporalitat que allí s’institueix és mal·leable i canviant, com les qualitats del vidre. També és un moment obert, inaugural, que anuncia l’avenir.

Si passes els dits per la ferida, et cou. Si l’obres, es desborda. Si t’endinses, fereix. Protegeix la distància.

—Blanca del Río