Les natures vives de Maruja Mallo, perfectes geometries feministes. Els Jardins de Rubén Dario, de Santiago Rusiñol o d’en Gerard Serra, els paisatges de Joaquim Mir, els rams de flors de la poc refinada Eliza Dolittle o de la Senyora Dalloway, que deia que de les flors ja se n’encarregava ella!

Les flors que duren un any, i les invasores, discretes, avançant cap una conquesta exitosa. O les carnívores, brillants i suculentes convertides en símbol de vici i pecat, de l’erotisme i la foscor de la ciutat, de les flors del mal.

Les flors artificials dels egipcis, les de plàstic dels basars xinesos que reposen dins de gerros destenyides pel pas del temps. Les pintades a l’oli de Brueghel o Van Gogh, les de Georgia O’Keffe o les arquitectòniques de Blossfeldt. Les dels Jardins de Babilonia, delicada construcció d’un rei enamorat de la seva reina. Les flors dels artistes que encara les pensen, romàntics embogits, enamorats de les delicades formes, antigament relegats a l’últim escaló de la jerarquia dels pintors. Mondrian pintava flors i així es guanyava la vida.

Flors per tot arreu, composicions de flors dins d’un jardí. Composicions de flors dins d’una pintura barroca, menystinguda, mal tinguda, esquerdada pel pas del temps, plena de pols. Flors psicodèliques. Flors congelades a la vora del camí, resistint a l’hivern enmig de la boira. Les que omplen els comptes d’Instagram i les que cacen els caçadors de flors, col·leccionistes, creadors de Florilegis.

La bellesa banal d’una flor dins d’un pot, recent tallada, enmig d’una festa, fresca, jove i efímera.

La flor, que desprèn olor intensa, que embriaga, emborratxa, entra dins, t’impregna la roba, els cabells, els pèls del nas que et persegueix perquè no l’oblidis i et fa sentir culpable per desitjar-la.