16 novembre – 22 maig 2018
Barcelona
Exposició comissariada per Elise Lammer.
Per a la seva primera exposició individual a l’estat espanyol, Sarah Margnetti presenta una sèrie de pintures noves, així com dues pintures murals específiques per al lloc, que conjuguen una narrativa oberta que explora la fragmentació del cos femení i el potencial sensorial i cultural de determinats materials.
Recolzada sobre els seus palmells i vist des de dalt, la mà groga de Introspection (2018) llueix unes ungles llargues i arrissades impressionants. Quan vaig veure aquest quadre, immediatament vaig pensar en Florence Griffith Joyner, l’afroamericana campiona del món d’atletisme, a qui vaig veure a la televisió en els anys vuitanta superant tots els rècords de velocitat vestida amb unes modernes malles. Considerada com una de les corredores més ràpides de tots els temps, també va donar de parlar per les seves ungles increïblement llargues i coloristes. Un símbol de la feminitat negra, va qüestionar les normes convencionals de gènere i raça, en un camp dominat pel patriarcat i el racisme. En tots els sentits, va encarnar un model de llibertat femenina al meu “jo” de cinc anys. Introspection (2018) també és un retrat de la pròpia mà de Margnetti i suggereix el poder de la introspecció. Està relacionat amb amb Autocoscienza (2018), l’únic altre quadre que podem veure a l’exposició. Des d’una perspectiva similar, aquesta obra retrata les mans de 15 artistes, pensadores i comissaries, totes dones, amb qui Margnetti comparteix consciència de lluita i desigualtat feminista en general. Les ungles llargues s’entrellacen com els fils d’un tapis, simbolitzant el poder del pensament comunitari i la possibilitat d’augmentar la consciència i la seguretat mitjançant el suport mutu.
Les cortines són elements recurrents en l’obra de Sarah Margnetti i importants protagonistes de l’exposició. Al teatre, les cortines es col·loquen generalment entre l’escenari i el públic, les cortines de Margnetti indiquen una separació entre els espectadors i els cossos a gran escala del fons. En la seva obra, l‘artista sovint representa el cos humà en parts desconnectades, ja sigui fora d’escala, ocult darrere de cortines o d’altres elements arquitectònics, o simplement en retalls monocromàtics esquemàtics, sovint de color groc.
Les cortines Cortinas Parrahsius (2018) pengen d’una barra tubular de fusta, sostinguda a cada extrem per les mans d’una gran figura humana. Ella la sosté horitzontalment a nivell de l’espatlla, en un moviment similar a l’aixecament de peses. La seva particular postura, amb els punys tancats, encarna sensació de resistència, però també d’apoderament. Funcionant com a eina de protecció i evocació, les cortines suggereixen que la feminitat i el feminisme no són mútuament excloents. En l’art i la literatura, el poder simbòlic de les cortines és tal, que es porten utilitzant des del segle IV aC. En un conte sobre els miratges i la percepció, dos pintors grecs Parrahsius i Zeuxis competeixen per determinar quin dels dos pot pintar la vida de manera més realista. El primer va guanyar la batalla, quan l’altre va intentar obrir la cortina pintada pel seu competidor, demostrant així, que la seva percepció havia estat enganyada per l’hiper-realisme de la pintura. Les cortines, fins i tot quan s’aixequen o es baixen en un escenari, no acaben mai de desaparèixer. La seva existència ens garantitza il·lusió i transició. A diferència de Parrhasius, la cortina pintada de Margnetti no pretén enganyar completament l’ull humà, sinó que son utlitzades pel seu poder metafòric.
No sense humor, un pit de dona s’amaga entre els plecs de la cortina Rideaux Bonne-Femme (2018) i apareix com a referència a Prière de toucher (1947), un quadre de Marcel Duchamp fet per a la portada de Le Surréalisme en 1947, el catàleg que va acompanyar la primera exposició surrealista a Europa, que va tenir lloc a París. Representa un pit de dona coronat per un mugró de color rosa fosc que emergeix d’una esquitxada de pintura negra, i el títol de la qual (Toqueu si us plau) desvetlla la notable misogínia d’un moviment d’art amb tendència a presentar a les dones com a mers objectes de luxúria i desig. El pit nu i esquemàtic de Margnetti és monumental, amb una visió estratègica de tota l’exposició, es presenta com un acte feminista desafiant. Les cortines del mural de Margnetti s’interposen entre nosaltres, els espectadors, i un cos, la presència i la identitat del qual només es coneixen mitjançant una mà que ens convida tímidament. Una altra de les mans de Margnetti, aquesta vegada assenyalant amb un dit, potser tractant de distreure la mirada de l’espectador, o suggerint una forma alternativa de veure tota la composició.
Graduada en BA per ECAL a Lausana i amb MA a HEAD a Ginebra, Sarah Margnetti ( 1983 a Monthey, viu i treballa a Brussel·les i Lausana) va obtenir formació tècnica a l’Institut Van der Kelen-Logelain a Brussel·les, una de les primeres escoles dedicades a l’estudi de la pintura decorativa. Fundada el 1882, és un dels pocs llocs on l’educació artística no es centre en la lliure expressió, sinó que ho fa en l’aprenentatge d’una disciplina estricta i antiga. Al dominar la tècnica del trompe l’oeil, Margnetti ha desenvolupat un estil de pintura virtuós que combina il·lusions òptiques i motius abstractes.
Llegir Més