La forma i l’acció que exerceix la matèria apareixen juntes, sense jerarquia. Les peces han de tenir una forma final, cal presentar-les com a acabades, però segueixen canviant. I aquesta forma que prenen les peces en última instància correspon a les característiques no formals que els precedeixen. Pot semblar confús, però no ho és.

L’ús de certs metalls, com l’or, la plata o el coure, o un nou aliatge en què podem trobar aquests elements, és essencial per entendre el seu treball, ja que aquests metalls tenen components químics que es combinen amb nosaltres mateixos sense que ho notem. Les dades científiques i històriques ens ajuden a entendre el desenvolupament de les molècules, els àtoms que conformen tots els cossos i objectes, tota la matèria. Igual que amb altres coses, el metall està en constant mutació i comunicació. Els processos químics i alquímics sotmesos a aquestes escultures formen part del seu procés de creació. Quan l’artista decideix fondre un determinat metall, transforma la matèria i, mentre passa per diferents estats, permet que absorbeixi i es consolidi en el medi que l’envolta.

Sabem que, en la seva forma final, els objectes metàl·lics sobrepassen molts altres objectes. Potser algunes de les propietats de l’or que van utilitzar els romans, que es mostren en tants museus de tot el món, però també altres objectes metàl·lics de diferents cultures, segueixen difonent les seves propietats, no només en la seva aparença formal sinó també a través de les seves propietats químiques. Potser els metalls tenen propietats físiques que els permeten absorbir una part de la persona que les porta, o de les persones amb les quals comparteixen la vida –una cosa que es manifesta no només per la seva presència visual, sinó també per les seves propietats alquímiques, invisibles fins i tot sota el microscopi. En el seu llibre, Vibrant Matter, en un capítol titulat Una vida de metall, la teòrica política Jane Bennett, coneguda per les seves investigacions sobre la naturalesa, l’ètica i l’afecte, ens diu que, en els metalls, l’espai entre cada àtom, el buit entre ells, és tan important com els propis àtoms. Bennett cita a Manuel de Landa i la seva idea de “complexa dinàmica de propagació d’esquerdes”. Bennett també es refereix als comentaris en espiral que existeixen entre els “moviments idiosincràtics dels seus veïns i després la resposta dels seus veïns a la seva resposta”(…)“La dinàmica de difusió de fissures pot ser un exemple del que Deleuze i Guattari anomenen el  ‘nomadisme de la matèria.” En les primeres pàgines del seu llibre, Bennett escriu sobre les diferències entre objectes i coses. Els objectes són com es presenta a un tema, és a dir, amb un nom, una identitat, una forma (gestalt); les coses, en canvi, assenyalen el moment en què els objectes es converteixen en l’Altre, quan els objectes responen.

L’obra de Joana Escoval escapa a les categoritzacions que tantes vegades intentem trobar, o fins i tot falsejar, mentre intentem comunicar i entendre el treball d’un artista. Devem aquests processos de categorització a la ciència, o a una idea de raonament heretada de la Il·lustració que des de llavors ha donat forma al pensament occidental, que prefereixo no treure aquí a propòsit. No es tracta només d’intentar trobar una perspectiva historicista de la seva obra, sinó que, com ja he dit, és important mirar la matèria i les propietats químiques de les peces, perquè és una manera d’accedir a l’obra que, encara que sigui bastant concreta i específica – materialista, si volem – ens fa impossible oblidar que aquesta materialitat conté una noció de temps indispensable per incloure al nostre anàlisi. Les nocions de temps i escala –i no em refereixo a la mida de les peces, sinó a la seva escala temporal– converteixen les escultures de Joana Escoval en eines per mesurar el temps. Mentre s’escapa d’aquestes excessives categoritzacions, el seu treball es pot entendre sota el concepte d’immanència, una suspensió del temps, que és contrària a la producció contemporània i a l’obsessió per la història i la manera de capitalitzar les obres d’art. Algunes de les peces creades per Joana semblen haver estat realitzades fa dos segles, o objectes que provenen del futur. A causa dels materials que utilitza i de les formes que produeix, les seves escultures solen ser llocs de pas o referencies a un objecte utilitzat en un ritual, vestigis d’un esdeveniment, d’alguna cosa que està just a davant nostre, però que només podem parcialment veure, a causa d’una diferència de temps entre nosaltres i l’objecte. No obstant això, el seu treball tracta del present i de les maneres en que aquests existeix i es propaga a través de nosaltres.

Pedro Barateiro