15 setembre – 19 setembre 2021
Barcelona
know more about
Una exposició comissariada per Andrea Rodríguez Novoa
Just Because.
In The Blink Of An Eye.
Com passa el temps.
Com passen les coses.
Sense raó, per moltes raons.
Com sorgeix una historia d’amor.
Així m’agrada pensar en això, com en una historia d’afectes, emocional. Perquè tot aquí neix de la intuïció, que no deixa de ser una manera d’amor del que està per venir, d’allò desconegut.
Estimar (se) i punt.
Per avatars del destí, gracies a la Joana i el Bernat, i la Margot i la Sira, un grup de cossos i animes es troben sentint i reflexionant juntes. Dorian Sari (Turquia, basat a Suïssa, 1989) i Rosa Tharrats (Cadaqués, 1983) han re (modelat) en els últims mesos la seva subjectivitat individual per preparar el que d’alguna manera és una cita a cegues de la qual jo he estat poc més que una carabina. En aquest espai dolç, latent, d’exposició es coneixen per fi, i de la confiança coral neix un espai matèric, sensorial, que acull tant com rebutja, que no deixa indiferent.
Dorian Sari i Rosa Tharrats són éssers inquiets, curiosos, que qüestionen constantment naturalesa i cultura i com tots dos afecten els cossos i les ments i a les relacions que entre elles s’estableixen. A això també ho mou l’emoció, i les connexions entre éssers de naturalesa múltiple. I és que d’amors n’hi ha molts.
El Dorian és brillant, generós, modest, punxant. Amb aquestes eines qüestiona les jerarquies del polític i el social, l’equilibri entre l’individual i el col·lectiu. Això ho tradueix en obres d’una estètica depurada en blanc i negre, en les quals dóna la paraula a figures als qui aquesta se li ha negat, i on les pinzellades de color clamen l’amargor amb calma i fermesa, amb un saber estar i una perspicàcia que vénen de l’experiència. La Rosa viu en els plecs i en els seus centellejos, serena i vivaç, a l’escolta d’un murmuri. Explora des de l’instint els patrons i equilibris que s’estableixen entre criatures minerals, vegetals, industrials, nosaltres mateixos…i teixeix constel·lacions en les quals la memòria entra en joc, sagaç, amb un halo de nostàlgia que somia en futur. El teixit li serveix com a llenguatge principal i el desgrana per a escriure frases que són sentències, i el desfila per a reconstruir espais que abrigallen sense treva.
L’espai que comparteixen l’habita un florilegi d’elements, de personatges, que semblen alliberar-se d’un silenci imposat pel cinema mut en el qual viuen i que amenaça amb instal·lar-se entre nosaltres. Amb intensitat i candidesa, ens regalen notes de color sobre fons blanc i ho fan des de la ferma tendresa que només dóna la intel·ligència.
En aquesta manera d’encarnar artísticament l’emoció hi ha alguna cosa de diletant, com si no fos possible estimar una sola disciplina i calgués beure de totes les fonts possibles, però sobretot en el sentit italià de dilettante : “el que es delecta”. Dorian i Rosa comparteixen el fet de tenir – de gaudir – recorreguts rics, serpentejants, que transcriuen en formes artístiques múltiples amb dos llenguatges estètics diferenciats. Junts, ens ofereixen un lloc inesperat, una sort de viatge que levita entre la tendresa i la violència. Tots dos es prenen el temps d’afirmar – d’esperar – una transformació possible, desitjable, necessària.
Perquè ja ho deia Barthes*, on hi ha espera, hi ha amor.
Tot pot canviar de sobte.
*“¿Estoy enamorado?- Sí, porque espero” (pàg. 92), a Fragmentos de un discurso amoroso, Roland Barthes. Siglo veintiuno de España editores.
Andrea Rodríguez Novoa
Amb la col·laboració de la Swiss Arts Council Pro Helvetia
Llegir Més