& remember, loneliness

is still time spent

with the world

—Ocean Vuong

Les pintures de Mari Eastman pot ser tinguin purpurina, o que provinguin de revistes de moda, però hi ha alguna cosa que les situa en un univers completament aliè i distant al bling bling. Les seves cares desdibuixades es converteixen en l’antídot del filtre Clarendon. Se situen en un pla molt més suggeridor, insinuant, proper a l’atractiu de la mirada miop i fugissera.

Més que un concepte o una narració, l’exposició evoca un to, una atmosfera que generen els paisatges, les persones i els animals que el contenen. Ens atrauen com les fotografies que es troben als mercats ambulants, per la seva anonimitat i el seu misteri. De figures solitàries, moments i objectes que contenen una cosa que s’escapa contínuament. Pinzellades semblants al tarannà dels animals, difícils de fotografiar perquè són impredictibles, no els importa estar bruts o sabotejar una escena perfecta.

Com l’escletxa d’inseguretat amagada a l’elegància de la maduresa. 

Com el reflex del sol a la vaixella d’un plat amb restes de menjar, en un ambient relaxat de sobretaula. 

Com la perfecció dels pentinats antics de les dones, tan malenconioses. 

Com el fràgil estampat de les ales d’una arna marró.

Com els plecs del teixit d’un vestit de bany mullat que ens va lleugerament gran.  

Com aquella foto de paisatge que vam fer malament des del tren.

Als antípodes dels textos massa pautats i clars dels algorismes, de l’obvietat dels discursos produïts i estudiats que inunden la premsa. De tot allò que té a veure amb la suposada realitat, tan augmentada, tan perfecta, tan normativa que es confon amb el fake, sempre optimitzada i rendible. Aquesta ambigüitat, plaer i poesia són més necessaris que mai.

—Text de Rosa Lleó