Acabada la trucada, comencem a xerrar. “Les plantes són essencials per a la nostra supervivència” comença dient Kentia. “Ens proporcionen aliment, fibra, materials de construcció, combustible i productes farmacèutics.” Més endavant esmenta un estudi científic que “ha demostrat que incloure plantes d’interior al lloc de treball no només redueix la fatiga, sinó també la quantitat de refredats, tos i mals de coll que es transmeten a les oficines.” A més, se sap que les plantes augmenten l’atenció i la concentració. En la meva ment batega un que fotuts estem!… posant a treballar a les plantes perquè flueixi bé-bé el capital. Al meu apartament no hi ha planta que sobrevisqui, potser per això lucidesa mental no em sobra! penso cap endins.

Després de conversar durant una hora, la Kentia em convida a visitar els vivers de l’empresa a pocs quilòmetres de la ciutat. Allà ens endinsem en un laberint de parcel·les. Tancats i hivernacles formen un entramat capritxós i una mica caòtic, potser a causa del pas del cicló. Una brisa fina i humida bufa a través de les malles que pengen de les parcel·les. Recorrem els hivernacles entre planters de bulbs i rizomes, zones de sembra i fileres de plantes que esperen ser carregades en contenidors. Aquí i allà s’hi acumula el fullatge, trossos de fulles, i plantes senceres partides per la meitat. Entre el fang sorgeixen unes etiquetes groc fluor; arrossegades fins aquí per l’aigua i amuntegades les unes amb les altres. En un esforç per desxifrar el text, endevino noms d’espècimens, ara obliterats per l’ordre que el cicló tropical ha imposat. Com el vent que dispersa segles de taxonomia i objectivitat, passem d’un lloc a l’altre. I mentrestant, Kentia continua explicant-me:

“Flors bracteades, perfectes, i més o menys zigomorfes. Els tèpals externs lliures, més o menys iguals, linears o escassament lanceolades. Els tèpals interns especialitzats: els laterals més o menys fusionats, els mitjans lliures o connats només basalment. Filaments filiformes, anteres linears i tetrasporangiades. Cigomorfes, perfectes, solitàries. Es multiplica per llavors i rizomes. Després, el llavi del perigoni, dret o palès al començament, es plega sobre el seu nervi mitjà o bolca cap endavant, tancant-se l’entrada. Així, el fruit comença a desenvolupar-se i el perigoni es desprèn. Fulles grans, correuses, brillants, cordades…”

Al nostre voltant s’eleven malles d’ombreig antiocells, antiherba i antiinsectes que pengen i s’amunteguen com catifes en un basar. Apostada en una caseta, una màquina expenedora de la qual extraiem dos batuts. La xerrada continua fins a derivar a les meves ‘investigacions’ artístiques. Per mi, li dic, “fer una obra és un procés delirant, és com soldar en un pla físic el desfasament que flueix al cervell, el cos, l’esmorzar…” Substàncies materials circulant, fluctuant i descomponent-se davant dels meus ulls, vull fer de l’escultura una mica performatiu” i continuo… Sento que les meves explicacions fan més indigest aquest batut que ja ha començat a donar-me recargolaments. Penso en el vòmit: substàncies de procedència dubtosa, una pàtina d’informació que engreixa conceptes, que ara associo als estralls del medicane. Sabré, una vegada de tornada a casa, que així es diu als ciclons tropicals formats al mediterrani. D’aquesta conversa, de la sensació d’explicar massa m’ha quedat una còctel de frases… “assemblatges consistents… no com aquest flux de mercaderies emmagatzemades en contenidors marítims, que abans d’arribar a la destinació, es podreixen”. Filosofia pura. Una situació tan magnètica que és digna d’unes línies de Proust: “l’araucària gòtica també va anar a exornar aquelles roques salvatges a l’hora deguda, com aquestes fràgils i vigoroses plantes que a la primavera esquitxen la neu de les regions polars.”

Li explico a Kentia sobre les meves passejades crepusculars, de com fa mesos que recorrem bulevards i arquitectures interiors amb l’únic propòsit d’”acumular” fulles tropicals. Provenen de terrasses, de restaurants, del meu perruquer… Li ensenyo diverses imatges al mòbil i algunes coincideixen amb les espècies que ens envolten, aquelles que en unes setmanes solcaran l’oceà en vaixells de càrrega.

Em pregunta ara pel llibre que porto a sobre. Li ho ensenyo i penso: Com explicar-li que intento revertir la botànica? Mentrestant, el telèfon sona insistentment… Des del Fairchild Tropical Garden han fet una comanda de Palmeres de Veneçuela, s’ha perdut un carregament d’Alocasias a Xishuangbanna. Es reflecteix als vidres del Bahia Hotel… …a la costa Sud-est de Califòrnia i al port de Rotterdam…

Acaba la trucada i escollint una pàgina a l’atzar del meu llibre, Kentia llegeix: “Anomenar «Divers» tot el que fins avui va ser estranger, insòlit, inesperat, sorprenent, misteriós, amorós, sobrehumà, heroic, i tot i així diví, tot el que és Un altre. L’exotisme sol ser “tropical”. Cocoters i cels tòrrids. Començar per la sensació d’Exotisme per apartar enèrgicament el que és banal: el cocoter i el camell. Passar al sabor delicat i degustar-lo amb embriaguesa”…

Text de Cycas Rumphii

[1]  El terme “pinya” es va adoptar per la seva semblança amb el con d’una conífera; la paraula ananá és d’origen guaraní, de la paraula naná naná, que significa «perfum dels perfums». Ananas és una versió llatina que prové de l’anterior.

Martin Llavaneras (Lleida, 1983) Viu i treballa a Barcelona. Va estudiar Belles Arts a Bilbao (Universitat del País Basc), Berlín (Hochschule für Technik und Wirtschaft) i Barcelona (Màster de Producción e Investigación Artística, Universitat de Barcelona). Les darreres exposicions individuals inclouen “Fruit belt” (Espai 13 – Fundació Joan Miró, Marcelona); “Humus recall Curvatures” (Centre d’Art La Panera, Lleida); “Reengineering Calcium” (Fundació Blueproject, Barcelona). Ha exposat en exposicions col·lectives al Centro del Carme Cultura Contemporània, València (Cuestión de fé / Cuestión de trozo); CAPC — Musée d’Art Contemporain de Bordeaux, Bordeus (4.543 Milliards, La question de la matière); Yaby, Madrid (Trick ’n’ treat); Meetfactory, Praga (Quagmire); Junefirst Gallery, Berlín (Fabricated Archaeologie); Atelier35, Bucarest (Viatgers encallats); Centro Cívic Can Felipa, Barcelona (¿Qué hay de nuevo, viejo?).