24 juny – 27 agost 2023
Corça
know more about
Per tercer any consecutiu, estem encantats de presentar el projecte col·laboratiu de les galeries Bombon, Joan Prats i NoguerasBlanchard. Un cop més, les tres galeries s’alineen, de juny a agost, per generar una proposta allunyada de les ciutats i les seves galeries d’origen. Aquest any, el projecte viatge a un nou espai més gran, l’Antiga Farinera, una fàbrica de farines construïda l’any 1822 al voltant d’una torre que data de segle XII.
Situat a Corçà, un poble medieval del Baix Empordà l’Antiga Farinera reunirà aquest estiu en un espai de 500 metres quadrats una exposició amb artistes de les tres galeries i també artistes convidats de diferents generacions. La proposta girarà al voltant del concepte moviment, i estarà acompanyada d’activitats paral·leles amb els artistes i altres agents culturals durant el període estiuenc.
Meridià Esperit Fantàstic
Text d’Ángela Segovia
Formes que s’aixequen i es posen en camí. Demano perdó perquè a continuació, de manera potser desacostumada, parlaré com un jo, una persona i no un text. No un nom ni una biografia, sinó alguna cosa, una entitat personal, íntima, que escriu per a vosaltres que llegiu, que es mou cap a vosaltres. Gairebé podria dir que en aquest intercanvi ens coneixem des de sempre perquè és de fet l’acte de l’intercanvi, de mi cap a tu, el que fa que estiguem aquí, entorn de l’art, entorn d’aquest art. Formes que s’aixequen i es posen en camí. Senzillament. Formes que s’aixequen o bé que s’arrosseguen o bé que suren o circulen per tubs i bombetes, formes que estaven i després no, o que de sobte estan!, alguna cosa que cau, una ombra. Com és possible que s’estiguin movent? I per què es mourien? I cap a on es dirigeixen?
Encara és aviat per a parlar d’això. Encara estem al principi. I, almenys al principi, jo volia ser clara i explicar alguna cosa. Volia parlar del meridià. El meridià és el que succeeix a la meitat. El que succeeix, per exemple, al migdia. El que solca, per exemple, el planeta terra, de pol a pol. El meridià és intermedi i travessa i retorna, conté un ritornello, és a dir, torna al seu lloc, al lloc en el qual el seu traç es va originar, i al moment en el qual el seu traç es va originar, és a dir, és un anell [1]. Però jo, quan veig un anell, veig sobretot una porta. I tots els anells màgics de totes les histories màgiques que conté la història de la literatura només poden convèncer-me d’aquesta idea, un anell és una porta, una entrada, que tal vegada és també, en algun lloc, sortida. S’entra, se surt, se solca i es travessa, s’uneixen caps, es crea un espai pel qual circular, i el que circula, de nou, crea un cercle, només parlo d’una cosa, movere, movere, meridià moviment.
S’explica que a l’Edat mitjana hi havia un dimoni que recorria castells i monestirs causant l’accídia, un humor melancòlic, fosc, un enfonsament de l’ànim que afectava els religiosos. Era la insuportable proximitat de la llum divina el que els emmalaltia, forçant-los a una fugida sentimental, no obstant això, posteriorment era aquesta mateixa tristitia el que els retornava a déu, tancant un cercle. Se’n deia el dimoni meridià, segurament perquè apareixia al migdia, segurament també perquè aquest dimoni, com tots els ens espirituals, d’acord amb el coneixement mèdic, filosòfic i poètic medieval havia d’entrar en el cos a través del pneuma.
Formes que s’aixequen i es posen en camí, alguna cosa les anima, s’aixequen i circulen, obren un anell per a nosaltres, deixem a un costat ara com ara la pregunta per l’origen d’aquest moviment, pel seu destí. El seu destí, en tot cas, és clar, conmovere, conmovere. Ja que hem entrat per un meridià, per un anell obert, i envoltats de foscor, i que potser en una certa estretor ens conduïm per aquestes paraules meves, tornem a la meitat, a l’edat mitjana. Il·luminat per Aristòtil i després per Plató, la idea del buf pneumàtic es va assentar en el pensament medieval per a explicar el funcionament dels sentits, de la fantasia, de la imaginació, de l’endevinació, dels somnis i de moltes afeccions del cos i de l’ànima. Aquest esperit fantàstic era el primer vehicle de l’ànima, que l’abraçava en les altes esferes del cel i després l’acompanyava en el seu camí cap a la terra, cap al seu cos. L’esperit fantàstic era sobretot una substància intermèdia, en tot sentit. No es considerava del tot incorpori, però tampoc corpori, una espècie de matèria subtil que se situava entre el cos i l’ànima pura i que feia de traductor entre tots dos, entre el diví i l’humà.
Formes que s’aixequen i es posen en camí. Que s’aixequen des d’elles mateixes i es posen en camí cap al que no són elles i que per virtut d’una alquímia que succeeix en tu, que llegeixes això i que ara caminaràs entre les formes, tornaran en ritornello cap a elles mateixes, cap a la font d’aquest moviment, per a després tornar a envoltar-te. Formes mogudes per alguna cosa que tal vegada no és més que “esperit” molt subtilment encarnat, formes el moviment de les quals de seguida ens commourà, a vosaltres i a mi, que gràcies a aquestes paraules també estic en vosaltres, amb vosaltres. Llavors, molt aviat nosaltres serem capaços de reconèixer aquest moviment en el nostre interior, o bé, no serem capaços de distingir-nos enterament de l’art que ens envolta. Estarem ja fora de nosaltres, cap a i en una cosa desconeguda que tal vegada és el destí que esperàvem, un destí canviant, subtil, meridià, que ens transporta a través de petits espasmes, tremolors successius.
Formes que s’aixequen, que són impulsades cap a fora d’elles, que circulen pel nostre cos, a través del nostre “esperit”, nosaltres que ens lliurem a elles i elles que tornen al seu cor buit, on no están les respostes a les preguntes el furor de les quals les va mobilitzar. D’acord amb moltes teories arcaiques i medievals el centre on s’emmagatzemaven les imatges que l’esperit fantàstic arrossegava amb ell, era el cor. El pneuma viatjava dins les artèries mentre que la sang anava per les venes, o bé, el pneuma viatjava per sobre de la sang com una capa ínfima invisible. Entrava pels ulls i per les oïdes. Sortia per la veu, o potser pels ulls si un tràngol provocava una visió. I el cor, pa pam, es buidava i s’omplia, per virtut d’eros, es buidava per a portar a l’esperit cap al desitjat inassolible, s’omplia per a portar amb ell l’obtingut en la seva cerca, que mai era el desitjat. Per tant, es buidava de nou.
Formes que es traslladen per espais que són aire o paper o tela, formes en les quals ens traslladem. Heu vist tremolar les fulles d’un trèmol? Em refereixo a aquests pollancres les fulles dels quals són blanques d’un costat i de l’altre fosques i quan el vent les mou oscil·len, pa pam, creant una sensació mirallejant. De la mateixa manera es mou el nostre cor. Així doncs, creiem veure, només per a entendre que no veiem res, sent aquest res el que de nou ens porta alguna visió, gairebé com un ocell que passa. Vull dir, que no importa molt saber alguna cosa ara ni tampoco obtenir cap coneixement després, a la sortida. Certament tornarem al mateix buit. Per aquest meridià entrem. Només això. Què notem? Ah, moviment mer, esperit fantàstic, és fàcil acoblar-se, moure’s en això. És tan fàcil que no cal ni pensar-hi. Així doncs, totes aquestes paraules que heu llegit
s’esmicolen
es disgreguen
es dispersen.
Les oblideu.
Sou lliures per a entrar.
[1] Tot això ho ha explicat millor el poeta Paul Celan en el discurs “El meridià”, pronunciat amb motiu de la concessió del Premi George Büchner.
Llegir Més