En el marc d’ART NOU presentem un projecte de l’artista Natalia Suárez comissariat per Margot Cuevas. Per a aquesta exposició Suárez reuneix una sèrie de pintures i dibuixos que abasten diferents formats i suports realitzats en els darrers anys. La instal·lació ofereix una exploració profunda de l’adaptabilitat del llenguatge pictòric, on la versatilitat i més exigència de la pintura a l’oli contrasta i conviu amb la senzillesa i precisió del dibuix, ja sigui a llapis o a tinta.

De vegades comença amb fosc i sobre fosc pinta clar, i després al revés; això no satisfà. Les capes arriben a un punt final d’acumulació que es converteix en una base molt germinal, i aquí comença aquesta altra part del procés que consisteix a fer veure el que hi ha, organitzar-ho o triar allò que és important, mitjançant l’acumulació de més capes. Més capes i més ombres. Però aquestes actuen de manera diferent.

Se’ns torna una mirada que s’ha tornat cap a dins i obre pas a una idea d’acció desinteressada estranya, però que sosté una violència latent, a punt d’esclatar; un doble a l’ombra. Natalia pren imatges adormides, no sabem bé d’on, per anomenar i dirigir aquestes ombres inflamades que apareixen al llarg dels llenços. En cert moment, dibuixar figures humanes ha estat una manera eficaç d’intuir cap on ha d’anar el pinzell. A això s’hi afegeix que pintar cossos fa pensar en el propi cos, també en altres cossos. Implica una revisió constant de la imatge que tenim de la figura humana, i d’aquesta anàlisi la podem traduir a aquestes línies, taques i gestos. Això suposa prestar una nova atenció a alguna cosa que sempre hi és. Podríem dir que mitjançant la pintura i la seva observació dins del procés afina la percepció. És una manera d’aprofundir i descobrir aquest fora de camp que la Natàlia busca fins a esgotar-se: entre allò que és i allò que s’imagina, i allò que acaba sortint.

La percepció és un procés relativament parcial, perquè l’observador no percep les coses íntegrament, ja que les situacions i perspectives en què es tenen les sensacions són variables i el que s’obté és només un aspecte dels objectes en un moment determinat. Com un procés canviant, la percepció possibilita la reformulació de les experiències. Aquesta sala és un congost. La percepció no és un afegit d’esdeveniments a experiències passades, sinó una construcció constant de significats a l’espai i al temps. Percebre no és experimentar una multitud d’impressions que comportarien uns records capaços de complementar-les; és veure com sorgeix, de la constel·lació de dades, un sentit immanent sense el qual no és possible fer cap invocació dels records. Recordar no és tornar a posar sota la mirada de la consciència un quadre del passat subsistent en si, és penetrar l’horitzó del passat i desenvolupar progressivament les seves perspectives encapsulades fins que les experiències que aquell resum visquin novament en la seva situació temporal. Percebre no és recordar.

En aquesta transferència entre la percepció i la figura humana, es donen diversos desfasaments que fan aparèixer una altra cosa, amb sort, una cosa inesperada. Intentar anomenar i dirigir aquestes ombres és inflamatori i desordenat. Són un cúmul d’imatges ardents que envaeixen l’espai bruscament despertes. Un estremiment molt físic que roman insatisfet.