16 novembre – 13 gener 2024
Barcelona
know more about
Text d’Anna Dot
Quan m’hi acosto de dia, veig el seu cos, extremadament diferent del meu. L’envejo. S’abraça a la terra d’una manera que a mi em resulta impossible. Tot el seu pes hi cau al damunt alhora que es desplaça, esbossina i s’emporta al seu pas, delicadament, amb constància i sense pressa, allò que queda per sota seu. I tot això ho veig des de fora, des de les seves vores inquietes. Els meus límits són definits. La meva pell em separa clarament d’allò que hi ha fora de mi, o això és el que em diuen els ulls. Em miro les mans i puc veure on acaben els meus dits. En canvi, miro el seu cos, busco la línia que el defineix i no la trobo. No en té. No és que la seva pell sigui borrosa, però es mou tan de pressa, i impregna tant tot allò que toca, que resulta impossible delimitar-la, com ho és també, d’indefinible, la seva vida. No sabem exactament quan va néixer. De fet, per la seva naturalesa, sembla que no hagi parat de néixer mai. Com amb una pel·lícula, un llibre, una paraula, una cançó, o com amb la vida mateixa de qualsevol ésser viu, no podem veure el seu principi, la seva vida i el seu final de manera simultània.
Hi ha qui diu que és una persona (1) i hi ha qui diu que és un ancestre (2). En alguns pobles el consideren un déu o esperit (3). També hi ha qui discrepa d’aquests i opina que és un recurs o un element de la Natura. M’hi acosto de dia i clarament el veig viu. Si és una persona, diria que és gran, vital i sorollosa. Si és un ancestre, diria que és dels més antics i savis. Si és un recurs, diria que és fonamental pels de la meva espècie i per a totes les altres. Si és un element, diria que deu ser-ne un de complex, fet dels més primordials. Miro el seu cos i hi veig el cel, el Sol que es pon, els còdols, els crancs de riu, les carpes, les algues. Hi veig sabaters, patinant-hi al damunt, i salzes sucant-hi les fulles de la punta de les seves branques.
M’hi puc posar a dins i aleshores soc part d’ella, d’aquesta persona. Ella pot, també, entrar dins meu i, alhora, seguir estant en molts altres llocs. Pot ser dins meu i dins teu i, al mateix temps, a fora de tots dos i a dins de tots els altres. Si m’hi acosto de dia i el miro fixament, buscant-li els ulls, ella em torna el reflex dels meus, dels teus –si estàs al meu costat-, i em torna, també, el reflex del món on ens trobem.
Per això, un dia vaig quedar-me a la seva vora fins que es va fer fosc. Així, com que els meus ulls ja no s’hi veien, podia mirar-la d’altres formes. Les estrelles, petits forats al Més Enllà (4), també semblaven intentar-ho. El seu cos inabarcable era ara, com el meu, una taca negra. No sé si per la son, per la foscor, o perquè vaig caure en un profund somni, de cop em va semblar que la seva veu eren moltes. Una d’elles em va explicar que, a més de barbs, granotes, tritons i truites, també hi viuen uns éssers invisibles: els dèmons, capaços d’anar entre el nostre món i el dels inmortals –alguns d’aquests últims, inmortals perquè ja han mort. No sé com ho fan, però comuniquen una vora i altra. Són els missatgers entre l’aquí i el Més Enllà i els agrada, sobretot, habitar les deus. És allà on els humans antics havien anat a llançar encanteris escrits sobre plaques de plom perquè aquests sers intermediaris portessin als déus els seus missatges. Aquests objectes es diuen defixio i l’autor o autora de l’encanteri solia llegir-lo en veu alta (5).
Davant d’aquesta notícia, vaig fer-me el meu propi encanteri; un que em permetés entendre, comprendre, reconèixer i acceptar realment aquest cos aparentment etern com una persona ben diferent però, en el fons, ben igual a mi. La nit de l’1 de novembre, quan es diu que s’obre el vel que separa el món dels mortals i el dels inmortals, l’encanteri va recitar-se a la vora d’una deu, sota una colla d’estrelles espectants que fan que encara ressoni Univers enllà. I atrapades en la nit, o potser, simplement, encantades per les paraules màgiques, totes les coses i sers visibles, invisibles, sorollosos i misteriosos amb els que em trobava, i també jo mateixa, vam intentar iniciar una conversa amb ella. Vam provar de fer-li preguntes, com si pogués respondre’ns, perquè en la màgia de l’encanteri, o en la veritat sense prejudicis de la foscor, ens permetíem acceptar aquesta possibilitat. I vam jugar a fer-nos-hi amigues, d’aquelles més íntimes, de les que s’expliquen vida i miracles, amors i pors, d’aquelles que ens acompanyen incondicionalment, com ella fa temps que fa amb nosaltres.
«Nocturn de l’aigua» és aquest passeig o aquella nit. Aquell somni o un encanteri. Una història fantàstica com qualsevol altra o una estona jugant a intentar trobar alguna cosa que potser vam oblidar.
Notes:
- A l’«Animist Manifesto» (2013), el professor en estudis religiosos Graham Harvey defensa que tot allò que existeix és viu, i tot allò que és viu és una persona.
- Hi ha comunitats indígenes de diferents paísos del món per a les quals llacs, muntanyes, rius, vent… són ancestres. Per exemple, pel poble dels Uros, del llac Titicaca, al Perú, el llac és una mare i el vent és un pare. Pels maoris de Nova Zelanda, el riu Whanganui és una mare ancestral.
- Algunes deïtats conegudes són Sequana, de les tribus gal·les de França; els Pòtams, de la mitologia grega; o Sobek, de l’Antic Egipte.
- L’Alícia Casadesús em va explicar que, en algun lloc que no recorda, havia llegit que «les estrelles són forats al Més Enllà».
- Un exemple és la defixio trobada a Ullastret, al jaciment del Puig de Sant Andreu, datada del segle III a.C. i part de la col·lecció del Museu Arqueològic d’Ullastret.