“Vaig muntar l’exposició i immediatament la vaig deixar tancada, com si de sobte hi cregués concentrat un mal que em semblava contagiós, o potser com si la volgués preservada del mal que udolla a la ciutat com un fantasma, i aquests dies l’he imaginada per sempre tancada, la ciutat arrasada per la tempesta i Bombon com una cripta antiga, plena de malediccions i tresors. I com tot el que pot ser trobat algun dia ho ha de ser, àvids exploradors trobaran algun dia la sala intacta, el seu aire enrarit per les partícules emmagatzemades a través del temps, i pensaran que el que hi ha xifrat a les parets va ser una amenaça que els perseguia, latent a l’espai i de la qual ens adverteixen des del passat amb l’esperança que el llenguatge de la foscor, l’èxtasi i el tremolor no hagin caigut totalment en desús.”

L’exposició proposa un recorregut de caràcter emocional mitjançant tires de còmic i papers pintats. L’element textual, irònic i poètic apareix en un còmic produït expressament per a l’ocasió, en què un mico que pinta baixa als mars interiors de la terra.

“ORIENTEMELINTERIOR” és una fórmula que el que pinta va sentir en somnis i que sembla començar on acaba, com si estigués feta per repetir en bucles o contingués algun estrany ordre intern. Se la cantava a si mateix per no perdre’s mentre baixava, quan les paraules perdien la força i en canvi la guanyava un tremolor antic que feia créixer les aigües i les tornava violentes.

A les pintures, disposades seguint el moviment d’una onada amb els seus auges, clímax i depressions, s’investiga una actitud de rendició física davant de forces que ens sobrepassen, com un èxtasi pel qual caldria deixar-se travessar sense oposar resistència. A les imatges hi ha paral·lelismes entre les crescudes de les onades o els embats destructius de la natura i aquells estats emocionals capaços de posseir un cos i cremar-lo com ho faria un llamp. L’element corporal és molt present, la ferida del cos és la ferida del món i la pràctica de la pintura serveix per penetrar en aquestes regions del dolor on les paraules deixen de servir. Elements com el nus, el tremolor o les criatures alades són el còdex per a una pintura que senyalitza els punts que travessa una onada el fons de la qual és emocional, com si els aiguamolls corruptes de l’aigua estancada s’encenguessin de cop amb una força que sembla provenir dels propis elements.