10 octubre – 06 desembre 2019
Barcelona
know more about
Com més fem servir les coses, més ens assemblem a elles. La màquina és humana, composta igual de cargols que de càlculs, de motor que d’enginyeria. Fem tecnologia a la nostra semblança i la pensem com a part de nosaltres: ja ens substitueix, ja som un. El cotxe tunejat no sassembla al propietari, el propietari sassembla al cotxe. Pensem la tecnologia que fem i després la tecnologia ens fa pensar com ella. Pensem el temps en forma de roda, en forma de cotxe o avió. Emblema de la velocitat desfasada, el cotxe és la màquina que ens lliga encara a terra, que ens fa notar els sots del terreny i veure el paisatge canviant per la finestra. És l’inici del temps accelerat, però encara és una casa mòbil [1] a escala 1:1, una bombolla domèstica que es desplaça per l’espai. Al contrari que l’aeronau, que homogeneïtza al fer tot petit lluny, que s’enlaira i aterra en llocs que ni tan sols ho són, sense que hagi passat res entremig, l’automòbil té arrels. En temps incorporis, ens lliga a l’edat de la cadena de muntatge, ens lliga al taller i ens lliga al pàrquing. És la màquina per excel·lència, cal greixar-ne les parts i embrutar-se les mans si cal canviar una peça al seu misteriós interior. En el mite de les màquines vivents els cotxes són els primers a aixecar-se davant dels seus amos, convertits en robots bastos i rondinaires.
Al teatre antic, el terme Deus ex Machina neix per descriure el dispositiu usat per portar els actors que representen els Déus a escena, creant la il·lusió del vol o de l’aparició. Després es fa servir per descriure una estratègia, també un dispositiu, però ara narratiu, que introdueix un canvi tan inesperat a la trama de l’obra que resulta inversemblant [2]. Dispositius, aparells, eines, mecanismes són tan inerts com vius: socials, històrics, polítics, les petites i grans màquines es componen d’òrgans i sistemes d’intel·ligència organitzada. El teatre treballa sobre la premissa de l’il·lusionisme, creant una zona d’espai i temps autònom on les coses apareixen per a l’audiència sense ser-hi realment.
Als límits de l’escenari passa que res no és només el que és, sinó tot el que pot semblar. El valor d‟aquesta il·lusió rau únicament en el cos de l‟actor, que conté la possibilitat de parlar, d‟actuar, de performar. La possibilitat és el més immaterial que es pot governar: les maquinàries abstractes de les economies polítiques governen els cossos i les potències.
A Return of the Junker. JM 2000 el personatge principal és absent, és un fantasma, una màquina mortal, un cos explosionat en totes les seves possibilitats. Més que això, màquina letal, el cotxe sempre és un accident latent, la potencialitat d’un desastre activada a cada instant. Aquí, la màquina és una tècnica, un efecte, un truc: un gir que resol l’obra. Convertida en efecte domèstic, a cara, a pintura oa taller, les seves personalitats es manifesten en cada fragment transfigurat. En un tuning invers, torna del desballestament per recompondre’s a les mans dels artistes vestits amb granota de mecànic i barret de prestidigitador.
Sira Pizà
* Creada al taller familiar de ferro d’un dels artistes, Return of the Junker. JM 2000 és una col·laboració entre Josep Maynou i Jordi Mitjà realitzada al?entorn de l’Empordà entre primavera i tardor del 2019
[1] Jean Baudrillard comença el capítol“Annex: El món domèstic i l’automòbil” descrivint així el cotxe al seu llibre El sistema dels objectes. Segle XXI Editors, Madrid, 1999.
[2] Gerald Raunig en parla al capítol “Theater Machines”, a A Thousand Machines, A Concise Philosophy of the Machine a Social Movement. Semiotext(e), MIT Press, Cambridge, Mass., 2010
Llegir Més