Estem contents de tornar a presentar el projecte col·laboratiu de Bombon, Joan Prats i NoguerasBlanchard a Fonteta (Empordà). La proposta per a aquesta temporada reuneix de nou artistes de les tres galeries i de diferents generacions en un format expositiu que s’articula talment es tractés d’un cadàver exquisit. El poeta Eduard Escoffet ha escrit un text de presentació d’aquest projecte.

Partint d’aquest mateix acte d’intercanvi col·lectiu, durant l’estiu de 2022, els artistes convidats en l’espai, el primer dels quals és el Bisbalenc Pere Noguera, seran els encarregats de seleccionar als següents, i així consecutivament, fins a tancar un cicle de propostes expositives formades per obres que abasten diferents generacions i imaginaris.

REVELACIONS SOBRE UNA ESFERA INFORME

Eduard Escoffet

Al març d’aquest any, la pols del Sàhara va tenyir la neu del Pirineu. El vent va empènyer terra esmicolada d’una banda a l’altra del Mediterrani: la terra, en la seva forma més lleugera —més a prop del no-res—, damunt de l’aigua que ha canviat la seva habitual lleugeresa pel rigor de la roca. Pigment marró sobre pigment blanc sobre llenç verd. Trànsits inesperats entre territoris oposadament inhòspits. Com si Pere Noguera hagués enfangat el Pirineu, o com si hagués capgirat l’estora, la pell de neu, per fer veure el que hi ha sota. El món —tot fang: suma de terra i aigua— transita sobre si mateix, es descompon, mentre que l’ésser humà —tot sang, carn i ossos— malda per travessar una frontera. Una revelació més en un planeta que, lluny de l’esfera perfecta que projecta el pensament humà, és més aviat un esferoide oblat: una esfera informe amb una massa d’aproximadament 5,98 × 1024 kg. Una esfera insomne, d’altra banda: gira 366,26 vegades sobre el seu propi eix abans de completar una òrbita al voltant del sol; no dorm mai. Diu Màrius Sampere que l’ésser és el seu potser. «Existim / d’acord amb l’última probabilitat / indemostrable. Surem. Surem i prou. Surem / en la superfície concedida.» S’especula que el planeta encara podrà girar i tenir vida durant com a mínim 500 milions d’anys més.

El Páramo de Berlín, als Andes colombians, va ser batejat amb aquest nom per un viatger alemany a qui les baixes temperatures del lloc li recordaven els llargs hiverns berlinesos. És un dels punts més complicats que han de travessar els caminants que des de Veneçuela entren a Colòmbia per Cúcuta i es dirigeixen a Bogotà. Alguns d’aquesta migrants continuen a peu per l’Equador i el Perú fins a Santiago de Xile. Abans d’arribar-hi, alguns s’aturen al desert d’Atacama, en un abocador il·legal que acumula unes 100.000 tones de roba. Es tracta de roba usada i sobretot de roba nova produïda en països asiàtics que, després de passar per les botigues dels Estats Units i Europa, arriba al port franc d’Iquique (Xile), on seleccionen allò que encara es pot vendre i allò que es considera que ja no té valor en el mercat. És aquesta “roba inservible” la que acaba en aquest gran abocador il·legal del desert d’Atacama i serveix de recanvi als caminants: sota el testimoni del sol, la roba va creant dunes i turons que creixen sense control i que, de tant en tant, un gran incendi s’encarrega de reduir però mai d’eliminar. Ironies de la vida: les dunes són l’únic paisatge que camina.