13 febrer – 03 abril 2021
Barcelona
know more about
Qui és l’últim?
Aquest text és per entretenir. Està escrit perquè que interrompis la seva lectura en qualsevol moment. De fet, si mentre intentes llegir estàs atent al que passa al teu voltant, trobaràs interrupcions molt interessants -una mosca que voleia, el Porsche d’un galerista, una planta d’interior o un gat iconoclasta– i ja que som a la Sala d’espera d’en Bernat Daviu mirarem de distreure’ns mentre esperem que ens toqui. Com tots sabem, els quadres no es poden tocar. En teoria els quadres existeixen per ser admirats sense intermediaris, sense interferències. Els quadres els pots reproduir, els pots fer més petits o més grans, en pots fer postals o llibretes, pots utilitzar-los per a fer catàlegs raonats amb reproduccions mínimes en blanc i negre, o pots observar-los a la pantalla. Pots fotografiar-los i compartir-los, però tocar-los no. Mai. Si els toques és per accident, ja que podries modificar-los i de fet, els quadres volen ser immutables.
(…) Potser en aquesta sala d’espera són ells que esperen?
Els quadres són eterns. I més els quadres monocroms, com aquests que tenim al davant, que dins la família dels quadres abstractes són els seriosos, els elevats. No narratius, fora de l’espai-temps, sintètics, transcendència pura. Si comencem per el principi –l’espera promet ser llarga, tenim temps– el vell conegut d’en Bernat Daviu, Aleksandr Rodchenko, va fer els primers monocroms no figuratius fa exactament un segle –Color Vermell Pur, Color Blau Pur i Color Groc Pur, 1921– per demostrar que fer un quadre era com fer qualsevol altre cosa, desmitificant el propi acte de pintar. Aquest es va basar en el Quadrat negre –aquest si, Suprematista excels– de Kazimir Malevich de 1915, però resulta que s’ha descobert que aquest es basava en una broma racista de 1897 d’Alphonse Allais -Un rectangle negre amb el següent subtítol: Combat des Negres dans une cave, pendant la nuit–. El grau zero de la pintura, tota una tradició de quadres seriosos, erudits i acadèmics, basats en un acudit. “Ha ha, what does this represent?” ens preguntava rialler un senyor mentre assenyalava un quadre abstracte a la tira còmica realitzada pel pintor de monocroms Ad Reinhardt l’any 1947. I contra tot pronòstic el quadre reaccionava al que passava davant seu i contestava amb un enèrgic: “What do you represent?!” assenyalant-lo.
(…) Esperen, ben quiets, a ser admirats?
De fet, si mirem els quadres d’en Bernat pel costat –en algun lloc vaig llegir que precisament és en aquest punt on es juga tota la intenció de l’artista, ja que és el dins-fora de camp de la pintura, i a més a més, és el que ens permet entendre que un quadre té volum, que és un objecte, i que no estem davant d’una al·lucinació en 2D que només existeix al nostre cap ple de convencions– veiem com el color no s’acaba, continua darrera del quadre i ah! misteris insondables, desapareix darrere la tela. Davant nostre tenim un sol color inalterable format per moltes i visibles capes de pintura. Però en Bernat ens ha explicat que aquests quadres són d’ombres. Ombres de què, de qui? Ombres pintades que fan referència a tot allò que pot haver passat davant el quadre. Interferències ocasionals que el modifiquen permanentment. Alguna cosa hi ha entre el quadre i nosaltres, alguna cosa especial, un ficus per exemple.
(…) El quadre reacciona ¿?
Jo pensava que el quadre era per anar cap endins, no cap enfora. Una finestra que ens ofereix un més enllà, un espai tridimensional o un pou en el que furgar. Però aquests quadres tenen ombres projectades en la seva superfície. I aquestes ombres estan provocades per un objecte que no està dins del quadre, sinó fora. Son quadres que reivindiquen les coses que passen davant seu, monocroms-mirall que diuen: “Tot allò que passa davant meu m’afecta. No estic sol.” El quadre ens assenyala. I ens parla de coses que hi passen al davant –una mosca que voleia, el Porsche d’un galerista, una planta d’interior o un gat iconoclasta–. Performatius en tant que conviden a tenir en compte l’entorn canviant que hi ha al voltant en cada moment. Quadres que han conviscut amb la mosca (en Bernat diu que la mateixa, cada dia a la mateixa hora), amb el gat que volia destruir la pintura o amb el Porsche del galerista. Fent referència als elements que s’han mogut i que actualment es mouen davant seu, esdevenen pintures mutables, afecten i són afectades i ens indiquen que nosaltres podem modificar l’obra amb la nostra presència, afegint noves interrupcions a les que ja hi ha. Aquí el record permanent de la interrupció és el contingut del quadre, ja que com podem veure la mosca va marxar, el rei ja no hi és, el gat va fugir i només quedem nosaltres, aquí, esperant que ens toqui.
Enric Farrés Duran
Llegir Més