Text de l’exposició a càrrec de Blanca del Río

Part 1: Sabor a metall

«Li agradava aquest gust de ferro a la boca». És curiós com definim així el sabor de la sang, tot i que la majoria de nosaltres mai no l’hem provat. Però ella, quan es feia una ferida i amb el temps se li eixugava la sang, tenia el costum d’arrencar-se la crosta perquè tornés a sortir. També ho feia amb els repelons que s’anava traient regularment del voltant de les ungles. Era encara molt petita quan va ser conscient per primera vegada de la seva obsessió per rebuscar a les ferides i per llepar la sang que d’aquí tornava a brollar. Aquest sabor al paladar la reconfortava, i el gest de furgar i fer-se mal la feia sentir viva, la feia notar que hi era.

Les imatges de Sara Bonache són fruit de l’embolic entre representacions d’un imaginari anatòmic femení i de la fesomia de les plantes. Hi apareixen elements com espines o flames, fulles que s’obren com a boques fosques i gotes de color vermell que discorren per algunes de les seves superfícies. Bonache torna bell allò que ens pot travessar, cremar, mossegar, fer mal. Les seves imatges intenses van fins ben endins, cap a aquest espai interior i invisible on els nostres ulls no arriben, però que necessitem veure i fer vibrar.

La sensualitat de les seves peces ens atrapa, tenen una feminitat desbordant, encara que traspuen així mateix certa perversitat i una estranyesa constant.

Part 2: Lacrimatori

Les recollia amb molta cura perquè no se li escapessin i desapareguessin entre els dits. Altres vegades, recorrien tan ràpid les galtes que no li donava temps a acostar el recipient a la cara; queien i li deixaven un rastre just a sobre del pit. Obrava així des que es va assabentar que era comú trobar petits atuells al costat de les tombes gregues i romanes, en què es guardaven les llàgrimes del dolor com a símbol d’amor pel difunt. I, encara que els estudis científics no han demostrat que això fos del tot cert, la idea li va agradar i va començar a intentar conservar totes les llàgrimes d’aquells moments en què se sentia envaïda per la tristesa. Eren molts i la majoria no tenien un motiu en concret, n’hi havia prou que una imatge o una olor l’aguaitessin.

Sara Bonache treballa principalment amb la tècnica del pastel, que li permet generar imatges de contorns difusos i ambients granulats, semblants a la manera com percebem les formes després d’haver plorat. Li interessa la tacticitat i la plasticitat a què ens convida aquest material, la transparència simbòlica que ofereix a la mirada, encara que la seva fragilitat produeixi alhora certa frustració: passar els dits per la superfície del paper canviaria completament aquestes formes, les alteraria, barrejaria els colors que ella tan encertadament combina. I no ens permetria acostar-nos a l’enigma que les impredictibles imatges de la seva obra —potser refractàries a tota interpretació— contenen.