29 juny – 02 setembre 2023
Barcelona
know more about
Text de Tsering Frykman-Glen
Per a la seva exposició “Taym we taym bi bin taym” Agnes Essonti Luque ha produït un nou cos de treball que inclou una varietat de mitjans, inclosos tèxtils, instal·lació, fotografia i vídeo. Presentat com a conjunt d’objectes, imatges, idees i emocions, Agnes ens recorda que cada pensament, sentiment, persona i lloc és part d’un tot més gran.
L’ús que fa Agnes del Pidgin és, en part, un comentari sobre la violenta opressió de les llengües, i per tant, de la comunicació, per part de les forces colonials (com va escriure Ngũgĩ wa Thiong’o “La bala va ser el mitjà de la subjugació física. El llenguatge va ser el mitjà de la subjugació espiritual” *), però també com un reconeixement de la naturalesa adaptativa i evolutiva de Pidgin. Contràriament a la percepció del Pidgin com un idioma trencat o bastard, Agnes entén que és un idioma viu que es forma contínuament per les experiències i necessitats dels seus parlants, convertint-lo en una forma única de reunió per dret propi.
Bonaventure Soh Bejeng Ndikung elabora: “L’argument és que en lloc d’entendre el Pidgin o la pidginització com una versió trencada de qualsevol idioma o cultura, cal entendre’l com la trobada d’una pluralitat de llengües, modes de vida, cultures, filosofies, maneres d’existir al món, per la qual cosa la reunió és sempre més gran que la suma de les seves parts. En lloc d’entendre el Pidgin o la pidginització com una versió fragmentada de qualsevol idioma o cultura, s’han d’entendre dins l’àmbit de la performativitat, és a dir, quan aquestes trobades es converteixen en “esdeveniments”, sempre en acció, en transformació, en procesualitat – fent-se i desfent-se elles mateixes. En lloc d’entendre el Pidgin o la pidginització com una versió fragmentada de qualsevol llenguatge, cal entendre’l des d’aquest punt de vista de la indeterminació i la multidireccionalitat on les històries i les geografies xoquen, per la qual cosa les distàncies entre les cultures i les imaginacions socials col·lapsen. I finalment, en lloc d’entendre el Pidgin i la pidginització com una versió trencada de qualsevol idioma o cultura, s’ha d’entendre com a polifonia. La polifonia del que és quotidià del Pidgin parlat a casa, als mercats, als bars i restaurants, als dormitoris de les escoles que han prohibit parlar-ne, però també la polifonia en la música feta amb i a través de Pidgin.” **
Un aspecte particular i integral del treball d’Agnes és la seva afinitat pel menjar. Aquesta connexió és evident en moltes formes, des de vídeos i treballs fotogràfics fins a la taula posada i llesta esperant perquè els convidats comparteixin un dinar. Tot i que està clar que la pràctica d’Agnes està innegablement entrellaçada amb els plaers del menjar, aquestes obres revelen que el seu interès va molt més enllà de les necessitats essencials per al suport, o de sopars frívolament instagramejables. Més que representacions visuals dels àpats i el fet implícit de menjar, ressalta la importància de l’experiència compartida tenint en compte emocions i idees complexes relacionades amb la cultura, la tradició i la identitat. Col·lectivament, les obres transcendeixen la suma de les seves parts per convertir-se en una cosa molt més convincent i significativa.
“Perquè quan compro cargols i suya, aquí és quan realment soc jo, quan saludo a la Yaya al matí, entro a la botiga i miro a través dels prestatges: peix sec, ndjanga, ndjansang, tomàquet, oli de palma i fufu, aquí és quan ho visc i ho gaudeixo, quan barrejo ingredients al morter i els pico “tap, tap, tap”, a l’olla afegint farigola, sal i pebre, i quan em sento a menjar, amb el meu pare i la meva mare, amb el meu fill o el meu amant, mengem, bevem i riem, som transportats per un moment a Douala, Limbe o Eséka, a Lucena o a Pointe-Noire.
Perquè parlant de menjar parlo de la vida, d’emocions i de sentiments, de connexions entre llocs, entre persones, de tradició, de costums i també de modernitat. Perquè he llegit molts llibres i gairebé no recordo res, però mai no m’oblido d’un menjar”. ***
*Decolonising the Mind: The Politics of Language in African Literature – Ngũgĩ wa Thiong’o.
** Pidginization as Curatorial Method: Messing with Languages and Praxes of Curating – Bonaventure Soh Bejeng Ndikung.
*** Agnes Essonti Luque.
Tsering Frykman-Glen és curadora i directora fundadora de Tangent Projects, on Agnes té el seu estudi. Han treballat juntes en diversos projectes i el poema següent és part d’una col·laboració en curs que creuen que té forma, però que, fins ara, no té un final a la vista.
Agnes Essonti Luque (n. 1996) és una artista camerunesa i espanyola de l’Hospitalet de Llobregat. Amb una forta connexió amb les arrels africanes, va créixer en un ambient multicultural que ha influït molt en el seu treball. La formació acadèmica d’Essonti reflecteix la passió per les arts i les perspectives culturals. És Diplomada en Fotografia per KCC a Londres, PgD en Cultura i Pensament dels Pobles Negres per la UCM a Madrid i Màster en Fotografia per Blank Paper a Madrid. La seva pràctica se centra en l’exploració de temes crucials com les identitats i cultures afro-diaspòriques. Utilitza una àmplia gamma de mitjans, que inclouen performance, vídeo i fotografia, per crear peces que serveixen com a catalitzador per a la seva investigació en curs sobre aquests temes. A través del seu treball, Essonti busca reconstruir els seus records i oferir noves perspectives sobre aquests temes complexos. La seva visió artística està molt influenciada pels processos decolonials i l’activisme, cosa que reflecteix el seu compromís profund amb aquestes causes. El treball d’Essonti s’ha mostrat en exposicions internacionals, incloent 1384 Days Wide a Recontres de Bamako 2015, 14th Dakar Biennale OFF i XI Biennal d’Art de Lanzarote, el 2023 ha realitzat les performance Bayam Sellam, La Bissaperie al Museu Bornemisza i al MNCARS.
Llegir Més