04 juny – 27 juliol 2018
Barcelona
know more about
Per a la inauguració d’Una cosa a fondo que probablemente no existe, Enric Farrés presenta per primera vegada un grup de musica de ficció anomenat The Surfaces. Amb aquesta proposta l’artista obre una nova línia de treball vinculada a la creació d’un producte cultural com és un grup de música i tots els elements significatius que li donen sentit. Des del joc de paraules que conforma el propi nom del grup, fins a la posada en escena o al disseny del cartell del concert, tot ha estat construït excepte la música, posant de manifest la importància del caràcter visual d’aquesta, i evidenciant els elements que identifiquen un grup musical com a tal.
/////
El 8 de desembre de l’any 1976 Josep Pla començava l’entrevista del mític programa A Fondo amb una vaga crítica. Citant de memòria André Gide “Lo más profundo que tiene el hombre es su superficie” criticava el nom del propi programa, preguntant-se a si mateix: “Que tenemos que hacer? Una cosa a fondo que probablemente no existe o una cosa inteligible y superficial?” Dicotomies apart, aquesta exposició està formada per fondos i superfícies.
L’exposició completa la trilogia iniciada per Enric Farrés Duran on el protagonista de l’exposició és el no-res. Si fem una mica de memòria –o consultem l’espai de documentació de l’exposició– trobem que a propostes com Paper playing a part: Make Nothing Out of Something realitzada a la ciutat de Los Angeles l’artista generava a través de la col·lecció Los papeles del Siglo una sèrie d’expectatives per després convidar-nos a visitar una sala d’exposicions totalment buida posant èmfasi en el connotat espai del garatge californià –l’espai de l’emprenedor per antonomàsia on tot és possible– presentat en aquella ocasió com un mastodòntic bluf.
Aquesta mena de decepció es repetia mesos després a la ciutat de Porto, on a l’espai Uma Certa Falta de Coerência Farrés va organitzar Restregar-se amb un mort per fer-se invisible, una exposició per gossos. En aquest cas, l’exposició no estava buida, de fet estava plena d’obres però degut als materials emprats –olors, feromones, microsons–, només eren capaços de percebre-les els gossos i esdevenien invisibles per a nosaltres, els humans.
Sovint aquesta característica d’invisibilitat ha estat present en les pràctiques artístiques de l’artista i de fet, a Una cosa a fondo que probablemente no existe n´és la protagonista. Ara fa un any, l’Enric va conèixer un artista que es dedica a la pintura. De visita al seu taller l’artista li va explicar que es guanyava la vida a través d’un negoci peculiar. Es tractava de pintar fondos de fusta de 60cm x 60cm perquè els Instagrammers dedicats a la fotografia gastronòmica els lloguessin i els utilitzessin com a fons del seus suculents plats. Uns fons que permetien que alguna cosa es veiés millor, que ressaltaven les seves característiques visuals i que, en definitiva, aconseguien una major visibilitat a les xarxes en forma de likes. Gastronomia col·locada sobre una pintura que circulava a través d’una fotografia casualment calculada. Un cop explicat el negoci, aquest artista va fer jurar a l’Enric que sota cap concepte desvelaria la seva identitat –és curiós com un mestre de les veladures pot arribar a prohibir un desvelament–. La invisibilitat aquí doncs, esdevé doble: Allò que no hi ha sobre els fons i aquell que vol romandre ocult com a productor secret de les condicions idònies per a que alguna cosa és vegi.
Són precisament aquestes condicions les que posa en joc Enric Farrés en aquesta exposició, subratllant l’artificialitat de la construcció del mur que permet col·locar la pintura a l’alçada de la gent que passa pel carrer (Estructura empàtica, 2018) o simplement col·locant correctament aquestes superfícies pictòriques de lloguer (Fons I, II, III, IV, 2018) que mentre siguin aquí, faran de pintures abstractes, i quan acabi l’exposició és possible que siguin tornades al seu propietari. Aquest fet assenyala la performativitat de l’exposició i del mercat, ja que d’ell depèn que les peces romanguin o desapareixen. Finalment ens adonem que aquestes superfícies col·locades de manera estratègica, –i tenint en compte els exercicis de prestidigitació que ens té acostumats Enric Farrés com a Una exposició de mirar al Centre d’Art La Panera o a Res és meu al Bòlit de Girona– poden semblar una cosa que no és, però, de fet, si mirem bé l’exposició, no podem negar que la proposta és, com a mínim –en termes Planians– summament intel·ligible i superficial: Si aquests fons ens possibiliten com a figures, només ens resta tornar a l’inici actualitzant la pregunta: Què hem de fer?
Nick Riviera
Activitats vinculades a l’exposició
28/6 _ 19h.
Berenar amb els còmplices del No-Res. Maite Muñoz i Alicia Escobio (Vista Oral, BCN-LA), Mauro Cerqueira (Uma Certa Falta de Coerência, Porto) i la participació especial de Victoria Combalia.
13/7 _ 19:30h
Profundament superficial. Taula rodona amb un fotògraf, un pintor i un instagrammer.