25 juny – 06 setembre 2020
Barcelona
know more about
En contraposició als humans, que desenvolupem bona part de la nostra existència drets, molts altres animals romanen al món en una posició d’horitzontalitat, recolzant al sòl el seu cos o totes les seves extremitats, desplaçant-se amb salts, reptant o lliscant per les superfícies, mantenint-se a prop del nivell del terra i en alguns casos també de l’aigua, atents als seus sorolls, als seus canvis de temperatura, als seus lleus tremolors. Molts d’aquests animals no-humans tenen una facultat que no tenim nosaltres: la capacitat de comunicar-se a través d’ultrasons, d’estímuls auditius que el nostre llindar perceptiu no ens permet reconèixer, però que ells poden percebre com a vibracions.
Anna Irina Russell ha investigat aquests processos de comunicació en alguns animals com les granotes, les termites, les aranyes o les llagostes verdes, que poden enviar-se informació mitjançant l’emissió i la recepció de vibracions en el substrat (sigui aquest el terra, la superfície de l’aigua, una fulla o una teranyina). Partint d’aquestes investigacions i dels seus treballs anteriors sobre sistemes de comunicació, codis d’interacció i estructures semiòtiques de poder i control, l’artista ha desenvolupat una instal·lació específica per a l’espai de Bombon Projects en què la llum, entesa com una matèria escultòrica intangible, es transforma en vibració i en reflex. A banda dels llums artificials, a la instal·lació hi ha també la dels raigs de sol, que es filtren a l’espai a través d’escletxes i d’algun vidre descobert. Aquesta llum, que varia cada dia i també va canviant al llarg de la jornada, s’integra a la instal·lació com un component incontrolable, com una agència creativa autònoma que dialoga i negocia amb la de la mateixa artista.
Tot plegat configura un sistema receptiu i canviant, que es retro alimenta i mai no és el mateix, i que ens parla de processos de reciprocitat, d’escolta, i d’una fortalesa que no resideix en la immutabilitat, sinó en la interdependència i la transformació constant.
És una proposta que intenta desestabilitzar l’hegemonia del règim sensorial dels humans, predominantment visual, i introduir a l’espai un repertori de vibracions a través de camps magnètics, que ens recorden que no tot el que nosaltres veiem té una naturalesa només visible; que hi ha fenòmens, com la llum, que altres éssers vius perceben com a vibracions, com a sons, o com a calor.
Russell, doncs, presta atenció als processos d’emissió i detecció de senyals vibratoris en les relacions animals, i observa com aquest tipus de comunicació difereix de la humana, en la qual predomina la informació visual i sonora, en especial aquella vinculada al llenguatge. Però l’artista s’interessa també, i d’una manera especial, per com en aquests actes comunicatius es generen missatges no intencionats, que situen l’emissor en una posició de vulnerabilitat. Es tracta, sovint, d’informació residual o col·lateral derivada del missatge principal que l’emissor vol transmetre, senyals que l’animal envia involuntàriament o sense ser-ne conscient, i que fàcilment poden convertir-lo en presa dels seus depredadors, capaços també de rebre i reconèixer aquests altres missatges. Un exemple seria el de la granota d’arbre, que en el seu crit de corteig genera damunt l’aigua ones i vibracions que els ratpenats i altres depredadors seus poden reconèixer. Fins i tot si la granota detecta la presència d’algun ratpenat amenaçant i deixa d’emetre aquest so, les vibracions damunt la superfície aquàtica perduren, com un missatge residual i rastrejable que encara la posa en perill. Un altre exemple seria el de la llagosta verda mascle, que per a cortejar la femella produeix un xerric que fa vibrar el substrat. La llagosta femella escolta aquest xerric, i també en copsa els ultrasons en forma de vibració; però l’aranya és també capaç de detectar-los, i fàcilment pot atrapar la llagosta emissora. D’aquesta manera, quelcom tan assertiu com un crit de corteig, un acte comunicatiu que de per sí expressa una voluntat relacional, una predisposició a obrir-se al món i als altres, esdevé en aquestes situacions un perill, un parany.
Tot i les diferències formals que separen aquest sistema de comunicació animal de l’humà, l’artista observa en el fenomen de l’emissió involuntària de senyals rastrejables un paral·lelisme amb certes formes de vigilància i control omnipresents en els sistemes de comunicació tecnològica emprats per les persones. És pertinent referir com moltes d’aquestes tecnologies s’originen en el camp científic i militar, i com en ser implementades en el conjunt de la societat adopten formes i funcionalitats que les fan més amables, però sense deixar mai d’operar com a estructures de vigilància i control. S’arriba així a una situació paradoxal, en què com a usuaris ens sembla disposar d’una quantitat d’informació incommensurable, aparentment transparent i sempre al nostre abast, però que en contrapartida genera també la circulació d’un ingent nombre de dades sobre la nostra persona que ens és notablement opac i inaccessible. El títol de l’exposició d’Anna Irina Russell, en aquest sentit, pot llegir-se com un avís, com un enunciat que ens adverteix que tanta informació pot ser cegadora, i que potser ens priva de veure quelcom essencial, com un perill o un parany.
Però igual que les superfícies vinilades que cobreixen els vidres de la galeria, aquesta opacitat té també algunes escletxes, i Una luz cegadora ens dóna potser pistes sobre com detectar-les i fer-ne ús. Si d’una manera indirecta el projecte de Russell ens fa pensar en aquestes àrees opaques de la comunicació tecnològica humana, regida sobretot per intel·ligències artificials, la seva instal·lació ens convida a apropar-nos també a altres intel·ligències no humanes però naturals, com les de certs ecosistemes i les d’alguns animals. I és aquí quan es fa pertinent pensar en la llagosta verda, que per evadir l’aranya pot arribar a emetre la mateixa vibració que el vent, i confondre així la seva depredadora. O en la granota d’arbre, que per evitar ser devorada durant el corteig, aprèn a sincronitzar el seu crit amb el d’altres granotes, i en aquest senyal d’amor uníson, enganya el ratpenat. Potser la manera de defugir aquestes formes de control omnipresent és escapar-se per les escletxes estimant com un singular plural, i simular sent vent, o llum, o aigua.
Alexandra Laudo [Heroínas de la Cultura]
Activitats relacionades:
- 15/07 a las 19h: Visita comentada a l’exposició “Una luz cegadora” a càrrec d’Anna Irina Russell
- Visita comentada nocturna (dia y hora per confirmar)
- 03/09 a las 18h: Lectura performativa en el marc de la instal·lació “Una luz cegadora” a càrrec d’Anna Irina Russell i Xavier Rodríguez Martín.