Per ARCO 2022 presentem un projecte de Joana Escoval, Enric Farrés Duran i Bernat Daviu.

Un projecte que s’articula al voltant d’una instal·lació que evoca una sala d’espera, una invitació a reduir la marxa, a parar, seure i observar una selecció d’obres que, sense espera, serien imperceptibles. Obres que posen èmfasi en els gestos lleus, amb prou feines insinuats al camp de la visió, al límit del visible; elements aparentment intranscendents, imperceptibles o aliens a l’obra d’art però que precisament s’imposen per la lleugeresa i defineixen la pràctica d’aquests artistes. Es tracta d’un homenatge a la perfomativitat de les obres, a la seva capacitat i sensibilitat per generar discurs sense fer gaire soroll, com si semblés que no volen.

Enric Farrés Duran (1983 Palafrugell) és un artista les obres del qual desenvolupen històries en què realitat i ficció es confonen i es barregen entre si.

El seu interès recau en explorar els límits de les estructures que construeixen la realitat. Per a ARCO hem seleccionat una sèrie de treballs on allò que no està marca la narrativa de l’obra. Farrés utilitza incògnites com el forat del marc on es veuria la signatura, l’espai buit al centre del paspartú o els ulls miops d’un artista intentant pintar un paisatge com a punts de partida i de compromís per establir i desenvolupar una relació amb el potencial espectador o col·leccionista de lobra. Obres que desencadenen situacions a partir de les quals s’expandeix el discurs.

Aquest joc amb l’espectador també és clau a les obres de Bernat Daviu (1985 Fonteta). A Daviu us interessa com els fenòmens que passen fora o al voltant de l’obra d’art defineixen, en gran part, l’experiència de l’obra. En el cas de pintures que s’hi presenten, aquest fet és evident. Són obres generalment monocromàtiques que arrepleguen ombres d’elements imprevistos que solen acompanyar els seus (i altres) quadres. Des de plantes d’interior a gats, mosques o mà apassionada d’un galerista o col·leccionista, interfereixen i, alhora, deixen una imatge sobre la superfície impol·luta del quadre. A Daviu li interessa que tots aquests elements quotidians, com les mosques del seu estudi o el gat del col·leccionista que en un atac de ràbia decideix abalançar-se amb les ungles sobre el quadre, entrin en diàleg amb el Monocrom, una fita de la història de la pintura moderna. A Daviu pertany la bancada de cadires que se situaran al mig de l’estand i que proposen a l’espectador una acció concreta: seure, esperar i observar.