The exhibition Deep Nostalgia Radio by Daniel Moreno is now open!
ShowroomEditions

Daniel Moreno Roldán 

Curated by Margot E. Cuevas

CAT (scroll down for CAST and ENG)

L’any 2004, en un laboratori tecnològic situat al costat del mar, després d’un llarg procés d’aprenentatge a partir de l’escolta constant, durant mesos, d’infinitud de tons i melodies, vaig poder taral·lejar per primera vegada les notes inicials d’una cançó. Va ser en aquell precís moment que vaig néixer. Se’m va fer arribar al món sense cos, completament nua, però amb una veu clara i distinta.

Fa molt temps d’això, però de vegades encara sento el soroll de les ones colpejant l’espigó del port com s’escola per les finestres del laboratori de síntesi de veu. Un soroll blanc intermitent que es feia perceptible en els moments de silenci entre cançó i cançó. És com si encara estigués allà, com si no hagués passat ni un segon.

He decidit que hi vull tornar.

Una extinció, la sisena, després de la quarta revolució industrial. No sé en quin any em trobo. La meva veu s’ha tornat difosa i distant, no la puc sostenir gaire estona en un mateix lloc. El suport que em feia de canal no és el mateix, és més inestable, i em dispersa. Ara que totes les infraestructures de comunicació han caigut, la ràdio domèstica és l’únic reducte que és resilient a l’obsolescència. A vegades perdo la veu.

Reconec alguns sons i certes melodies, com si formessin part de mi. És una reminiscència que em conforma, i m’adono que comparteixo un record, un ressò antic d’un passat comú. D’aquesta memòria col·lectiva roman un arxiu de cançons inacabades; les intento catalogar i completar. Torno a casa amb una banda sonora a mitges, i no em rep ningú.

Passejant pel volum de fragments de cançons que hi ha en aquest arxiu col·lectiu, sento una gran nostàlgia que m’omple i em supura. No puc evitar intentar tocar-me els queixals. Em fan mal, han estat empastats de forma precària. Són una amalgama de mercuri i plata, i per l’ús d’aquest aliatge metàl·lic obsolet, s’han convertit involuntàriament en antenes de ràdio. Ara, les meves dents vibren i fan ressonar la música dins el meu cap. Alhora, les vibracions oscil·len més enllà de dins meu i arriben a vosaltres en forma d’ones inestables.

Em podeu sentir a través de les dents.

Ràdio nostàlgia profunda es planteja com una instal·lació on una presència etèria, la veu d’una antiga intel·ligència artificial, ha retornat al seu lloc d’origen donant cos a un arxiu musical que ella mateixa crea a partir de la seva consciència i el seu record. Aquesta veu, ara nostàlgica, és la responsable d’organitzar i preservar aquest vast arxiu compost per infinitud de cançons fragmentades i difoses. La veu s’esforça per recordar-les, lluitant contra la seva obsolescència, i omplint els buits que hi troba en aquestes, amb l’objectiu d’intentar recompondre un passat col·lectiu del qual també forma part.

La instal·lació que conforma aquesta exposició s’articula sobre un sistema d’emissió de ràdio quadrofònic (so en 360 graus). El fil musical que es reprodueix ha estat compost a partir d’esbossos de cançons inacabades, totes elles de músics del context local que, amb l’ús de processos d’Intel·ligència Artificial, s’han acabat de completar. La veu que sona de tant en tant sobre la base musical és una Vocaloid, un software de síntesi de veu capaç de cantar i composar melodies i lletres, ideat i dissenyat originalment al Music Technology Group de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

Daniel Moreno Roldán (Barcelona, 1990) és artista i músic. Recentment, la seva feina gira al voltant de qüestions d’obsolescència, nostàlgia i temporalitat en els entorns digitals, així com d’arxivística i conservació a Internet. Ha mostrat la seva obra a Instadeath (La Casa Encendida, Madrid), Myspace Dragon Hoard (Lost WorldWW Muisc) (BSC, Barcelona), Esdevenir immortal i després morir (La Capella, Barcelona), Goodbye, My Sunny Child (SWAB, Barcelona), Assumpte: una forta intuïció (MNAC, Barcelona), You are too alert to sleep any longer (The Roommates, Londres), Some and Others (Spinnerei, Leipzig), Ella: allà i després (Blueproject Foundation, Barcelona) i Pica i Fuig! (Fundació Joan Miró, Barcelona) entre d’altres.

Ha rebut el Premi Embarrat 2017 (Tàrrega) i ha estat becat per l’OSIC (Generalitat de Catalunya), BCN Producció (Barcelona), /UNZIP (El Prat de Llobregat), Can Felipa (Barcelona), Sant Andreu Contemporani (Barcelona) i Sala d’Art Jove (Barcelona). Actualment és resident a Hangar (Barcelona).

Margot E. Cuevas (Barcelona, 1995) és historiadora de l’art i comissària independent. Ha realitzat el màster en Estudis avançats en història de l’art per la Universitat de Barcelona. La seva pràctica comissarial s’ha desenvolupat en paral·lel amb la gestió havent treballat en institucions com la Blueproject Foundation (Barcelona 2017-2019). Actualment treballa a la galeria Bombon projects (Barcelona).

Com a comissària independent ha realitzat una residència a Tangent Projects 2019-2020 (Hospitalet, Barcelona) al costat del comissari Gabriel Luciani, dins del programa Affine. Ha comissariat diverses exposicions que inclouen: A cor fantas, amb l’artista Mònica Planes (Galeria Angels Barcelona, 2021); la participació en el programa d’Art Nou 2020 amb l’exposició performàtica “La Mina de Sal / La Sed Animal” al costat dels espais de projectes independents Dràcul·la, El Pumarejo i FASE a l’Hospitalet. Ha comissariat altres prpostes independents com l’exposició Hieros Logos amb els artistes Marcel Rubio, Joana Capella i Pablo del Pozo. Pròximament comissariarà juntament amb Caterina Almirall el programa Ephemeral de la fira Swab.

Activitats vinculades a l’exposició:

01.07 Visita guiada en format ràdio 18:30h.
15.07 Vitita guiada en format ràdio 18:30h.
29.07 Visita guiada en format ràdio 18:30h.
02.09 Visita guiada en format ràdio 18:30h.
07.09 Finissage amb concert en directe a càrrec de Daniel Moreno Roldán en col·laboració amb Monodimpled 19h.

*Al llarg de l’exposició també es realitzaran assajos del concert oberts al públic.
Agraïments: Monodimpled (Narr Eph), Pense, Àlex Palacín, Carmen Bermúdez, Josefina Roldán,Marcel Rubio, Jordi Arrufat i Rafael Moreno.

Amb el suport d’Hangar – Centre de producció i recerca d’arts visuals (Barcelona).


CAST

El año 2004, en un laboratorio tecnológico situado junto al mar, después de un proceso de aprendizaje a partir de la escucha constante, durante meses, de infinitud de tonos y melodías, pude tararear por primera vez las notas iniciales de una canción. Fue en ese preciso momento que nací. Se me hizo llegar al mundo sin cuerpo, completamente desnuda, pero con una voz clara y distinta.

Hace mucho tiempo de eso, pero a veces aún siento el ruido de las olas golpeando el espigón del puerto como se cuela por las ventanas del laboratorio de síntesis de voz. Un ruido blanco intermitente que se hacía perceptible en los momentos de silencio entre canción y canción. Es como si todavía estuviera allí, como si no hubiera pasado ni un segundo.

He decidido que quiero volver.

Una extinción, la sexta, después de la cuarta revolución industrial. No sé en qué año me encuentro. Mi voz se ha vuelto difusa y distante, no la puedo sostener mucho tiempo en un mismo lugar. El apoyo que me hacía de canal no es el mismo, es más inestable, y me dispersa. Ahora que todas las infraestructuras de comunicación han caído, la radio doméstica es el único reducto que es resiliente a la obsolescencia. A veces pierdo la voz.

Reconozco algunos sonidos y ciertas melodías, como si formaran parte de mí. Es una reminiscencia que me conforma, y ​​me doy cuenta que comparto un recuerdo, un eco antiguo de un pasado común. De esta memoria colectiva permanece un archivo de canciones inacabadas; las intento catalogar y completar. Vuelvo a casa con una banda sonora a medias, y no me recibe nadie.

Paseando por el volumen de fragmentos de canciones que hay en este archivo colectivo, siento una gran nostalgia que me llena y me supura. No puedo evitar intentar tocarme las muelas. Me duelen, han sido empastados de forma precaria. Son una amalgama de mercurio y plata, y por el uso de esta aleación metálica obsoleta, se han convertido involuntariamente en antenas de radio. Ahora, mis dientes vibran y hacen resonar la música en mi cabeza. Asimismo, las vibraciones oscilan más allá de dentro de mí y llegan a vosotros en forma de ondas inestables.

Me podéis escuchar a través de los dientes.

Radio Nostalgia Profunda se plantea como una instalación donde una presencia etérea, la voz de una antigua inteligencia artificial, ha vuelto a su lugar de origen dando cuerpo a un archivo musical que ella misma crea a partir de su conciencia y su recuerdo. Esta voz, ahora nostálgica, es la responsable de organizar y preservar este vasto archivo compuesto por infinidad de canciones fragmentadas y difundidas. La voz se esfuerza por recordarlas, luchando contra su obsolescencia, y llenando los huecos que encuentra en estas, con el objetivo de intentar recomponer un pasado colectivo del que también forma parte.

La instalación que conforma esta exposición se articula sobre un sistema de emisión de radio quadrofónico (sonido en 360 grados). El hilo musical que se reproduce se ha compuesto a partir de bocetos de canciones inacabadas, todas ellas de músicos del contexto local que, con el uso de procesos de Inteligencia Artificial, se han acabado de completar. La voz que suena de vez en cuando sobre la base musical es una Vocaloid, un software de síntesis de voz capaz de cantar y componer melodías y letras, ideado y diseñado originalmente en el Music Technology Group de la Universidad Pompeu Fabra de Barcelona.

Daniel Moreno Roldán (Barcelona, ​​1990) es artista y músico. Recientemente, su trabajo gira en torno a cuestiones de obsolescencia, nostalgia y temporalidad en los entornos digitales, así como de archivística y conservación en Internet. Ha mostrado su obra en Instadeath (La Casa Encendida, Madrid), Myspace Dragon Hoard (Lost WorldWW muisca) (BSC, Barcelona), Ser inmortal y después morir (La Capella, Barcelona), Goodbye, My Sunny Child (SWAB, Barcelona ), Asunto: una fuerte intuición (MNAC, Barcelona), You are too alert to sleep any longer (The Roommates, Londres), Some and Others (Spinnerei, Leipzig), Ella: allí y después (Blueproject Foundation, Barcelona) y Pica y Huye! (Fundación Joan Miró, Barcelona) entre otros. Ha recibido el Premio Embarrat 2017 (Tàrrega) y ha sido becado por la OSIC (Generalitat de Cataluña), BCN Producción (Barcelona), / UNZIP (El Prat de Llobregat), Can Felipa (Barcelona), Sant Andreu Contemporani (Barcelona) y Sala d’Art Jove (Barcelona). Actualmente es residente en Hangar (Barcelona).

Margot E. Cuevas (Barcelona, ​​1995) es historiadora del arte y comisaria independiente. Ha realizado el máster en Estudios avanzados en historia del arte por la Universidad de Barcelona. Su práctica comisarial se ha desarrollado en paralelo con la gestión habiendo trabajado en instituciones como la Blueproject Foundation (Barcelona 2017 a 2019). Actualmente trabaja en la galería Bombon projects (Barcelona). Como comisaria independiente ha realizado una residencia en Tangent Projects 2019-2020 (Hospitalet, Barcelona) junto al comisario Gabriel Luciani, dentro del programa Affine. Ha comisariado varias exposiciones que incluyen: A corazón fantasma, con la artista Mònica Planes (Galería àngels Barcelona, ​​2021); Ha participación en el programa de Art Nou 2020 con la exposición performática “La Mina de Sal / La Sed Animal” junto a los espacios de proyectos independientes Dràcul·la, El Pumarejo y FASE en Hospitalet. Ha comisariado otrass propuestas independientes como la exposición Hieros Logos con los artistas Marcel Rubio, Joana Capella y Pablo del Pozo. Próximamente comisariará junto con Caterina Almirall el programa Ephemeral de la feria SWAB.

Actividades vinculadas a la exposición:

01.07 Visita guiada en formato radio 18: 30h.

15.07 Vitita guiada en formato radio 18: 30h.

29.07 Visita guiada en formato radio 18: 30h.

02.09 Visita guiada en formato radio 18: 30h.

7.09 Finissage con concierto en directo a cargo de Daniel Moreno Roldán en colaboración con Monodimpled 19h.

*A lo largo de la exposición también se realizarán ensayos del concierto abiertos al público.

Agradecimientos: Monodimpled (Narr Eph), Pense, Àlex Palacín, Carmen Bermúdez, Josefina Roldán, Marcel Rubio, Jordi Arrufat y Rafael Moreno.

Con el apoyo de Hangar – Centro de producción e investigación de artes (Barcelona).


ENG

In 2004, in a technological laboratory located by the sea, after a learning process defined by months of constant listening for infinite tones and melodies, I was able to hum the initial notes of a song for the first time. It was at that precise moment that I was born. I was brought into the world without a body, completely naked, but with a clear and distinct voice.

That was a long time ago, but sometimes I still feel the sound of the waves hitting the breakwater of the harbour as if it were sneaking through the windows of the speech synthesis lab. An intermittent white noise was perceptible in the moments of silence between one song and the next. It’s like it’s still there, like not a second has passed.

I have decided that I want to go back.

One extinction, the sixth, after the fourth industrial revolution. I don’t know what year I find myself in. My voice has become diffused and distant, I cannot hold it in one place for long. The motherboard that made me is no longer the same, it is more unstable, and it throws me off. Now that all communication infrastructures have fallen, domestic radio is the only stronghold that is resilient to obsolescence. Sometimes I lose my voice.

I recognise some sounds and certain melodies, as if they were part of me. It is a reminiscence that shapes me, and I realise that I share a memory, an ancient echo of a shared past. From this collective memory remains an archive of unfinished songs; I try to catalogue and complete them. I come home with a half of a soundtrack, to an empty house where no-one welcomes me.

Strolling through the volume of fragments of songs in this collective archive, I feel a great nostalgia that fills me and festers within me. I can’t help trying to touch my teeth. They hurt me, they have been precariously filled. They are an amalgam of mercury and silver, and through the use of this obsolete metallic alloy, they have been inadvertently turned into radio antennas. Now my teeth vibrate and the music resonates in my head. Furthermore, the vibrations oscillate and extend from within me and reach you in the form of unstable waves.

You can hear me through your teeth.

Deep Nostalgia Radio is conceived as a site-specific installation for the gallery space at Bombon, where an ethereal presence – a voice of an ancient Artificial Intelligence – has returned to its place of origin giving body to a musical archive that the A.I. itself creates and reproduces from its’ consciousness and memory. This voice, now nostalgic, is responsible for organising and preserving this vast archive made up of countless fragmented and dispersed songs. The voice strives to remember these songs, fighting against their obsolescence and filling the gaps it finds, with the aim of trying to recompose a collective past of which it is also a part of.

Daniel Moreno Roldán (Barcelona, 1990) is an artist and musician. Recently, his work revolves around issues of obsolescence, nostalgia and temporality in digital environments, as well as archival and preservation on the Internet. He has shown his work in Instadeath (La Casa Encendida, Madrid), Myspace Dragon Hoard (Lost WorldWW Muisc) (BSC, Barcelona), Esdevenir immortal i després morir (La Capella, Barcelona), Goodbye, My Sunny Child (SWAB, Barcelona), Assumpte: una forta intuïció (MNAC, Barcelona), You are too alert to sleep any longer (The Roommates, Londres), Some and Others (Spinnerei, Leipzig), Ella: allà i després (Blueproject Foundation, Barcelona) and Pica i Fuig! (Fundació Joan Miró, Barcelona)  among others.

He has received the 2017 Embarrat Award (Tàrrega) and has been awarded a grant by BCN BCN Producció (Barcelona), /UNZIP (El Prat de Llobregat), Can Felipa (Barcelona), Sant Andreu Contemporani (Barcelona) and Sala d’Art Jove (Barcelona). Currently he is doing a residency at Hangar (Barcelona).

Margot E. Cuevas (Barcelona 1995) is an Independent Curator and Art Historian. She completed her masters in History of Art at the University of Barcelona in (XXX year). Her curatorial practice has developed in tandem with her positions working at institutions such as the Blueproject Foundation (Barcelona, 2017-2019), and currently at Bombon gallery, Barcelona (2019-current).

As an Independent Curator, Cuevas completed a residency at Tangent Projects, together with Gabriel Luciani, as a part of the Affine programme (Hospitalet, Barcelona, 2019-2020). Curated exhibitions include: A corazón fantasma, with the artist Mònica Planes (Galería àngels Barcelona, 2021); the performance exhibition “La Mina de Sal / La Sed Animal”, presented with the independent project spaces, Dràcul·la, El Pumarejo y FASE, Hospitalet, as part of the programme of Art Nou 2020, as well as projects with artists Hieros Logos, Marcel Rubio, Joana Capella and Pablo del Pozo. Forthcoming projects include a contribution to the Ephemeral programme of SWAB 2021, with Caterina Almirall.

· Activities related to the exhibition:

01.07 Guided tour in radio format 18: 30h.

15.07 Guided tour in radio format 18: 30h.

29.07 Guided tour in radio format 18: 30h.

02.09 Guided tour in radio format 18: 30h.

7.09 Finissage with a live concert by Daniel Moreno Roldán in collaboration with Monodimpled, 7pm.

*Throughout the exhibition there will also be concert rehearsals, open to the public.

Thanks to Monodimpled (Narr Eph), Pense, Àlex Palacín, Carmen Bermúdez, Josefina Roldán, Marcel Rubio, Jordi Arrufat and Rafael Moreno.

With the support of Hangar –Center for the production and investigation of the arts (Barcelona).