Llegir amb les condicions idònees by Jordi Mitjà is our next show at the gallery

“El mismo color tiene en dos lugares…”

31 August 2017 — 22 September 2017

Aldo Urbano i Josep Maria de Sucre

EN

Opening Tuesday 05.09.2017 at 7.30pm

Aldo Urbano says that by continuously repeating the gesture, by fully committing to it, it can happen that we mistake the top from the bottom, and in this state of fluctuating transition we don’t know anymore whether we are going up or down. The young are old and the old are reborn. The relationship between Aldo Urbano and J.M de Sucre is based on this confusion; a confusion between the top and the bottom, between going up and down.” Caterina Almirall

As part of ARTNOU 2017, Bombon projects presents an exhibition by two artists who, even though they belong to very different generations, can be considered as emergent; a category in which young, and not so young, artists are familiar with. Josep Maria de Sucre (1886-1969), painter, writer, artistic promoter and criminal lawyer, enjoyed in certain moments of his career recognition as an artist. However the current repudiation of his work resituates him in the emergence. Together with Aldo Urbano (1991), emergent artist, category that he can’t escape, will enter an electrifying intergenerational dialogue.

 

CAT

Opening Dimarts 05.09.2017 a les 19.30h

En el marc d’ARTNOU, Bombon projects presenta una exposició de dos artistes que, encara que de generacions molt diferents, es poden considerar emergents; una categoria en la que artistes joves i no tan joves s’hi troben repetidament. Josep Maria de Sucre (1886-1969), pintor, escriptor, promotor artístic i oficial criminalista de professió va gaudir, en moments puntuals de la seva carrera, de cert reconeixement com a artista, encara que el desconeixement actual de la seva obra ens el fa ressituar en la emergència. Juntament amb Aldo Urbano (1991), artista emergent, categoria de la qual no en té escapatòria, entraran en un diàleg intergenaracional que promet emocions fortes.

 

ESP

Opening Martes 05.09.2017 a las 19.30h

En el marco de ARTNOU, Bombon projects presenta una exposición de dos artistas que, aunque de generaciones muy diferentes, se pueden considerar emergentes; una categoría en la que artistas jóvenes y no tan jóvenes se encuentran repetidamente. Josep Maria de Sucre (1886-1969), pintor, escritor, promotor artístico y oficial criminalista de profesión disfrutó, en momentos puntuales de su carrera, de cierto reconocimiento como artista, aunque el desconocimiento actual de su obra nos lo hace resituar en la emergencia. Junto con Aldo Urbano (1991), artista emergente, categoría de la que no tiene escapatoria, entrarán en un diálogo intergeneracional que promete emociones fuertes.

Bombon Projects

Ouroboros: és complicat diferenciar els conceptes de les imatges

Caterina Almirall

Diu l’Aldo Urbano que a força de repetir el gest, de dedicar- hi molt d’esforç, pot passar que confonguem el dalt amb el baix, i en aquest estat de transició fluctuant ja no sapiguem si estem pujant o baixant. Els joves són vells i els vells renascuts. La relació entre l’Aldo Urbano i en J.M. de Sucre es basa en aquesta confusió, una confusió entre dalt i baix, entre pujar i baixar. Una confusió de colors, de formes, d’estats físics i mentals. Una confusió entre ser a dins i ser a fora. En aquesta confusió el temps s’entortolliga i el passat esdevé present, i el present passat, i el futur no existeix. El que és abans també és ara, de manera queles coses són unes al costat de les altres donant- se forma, deformant-se. Per pur plaer especular de distorsió. El groc, posat aquí al mig d’aquest blau, és or, i la pintura és alquímia. Hem de mirar amb compte una estona fins que ja no sapiguem on tenim els ulls i on són els colors. Els ulls, en aquesta equació de la confusió intenten delimitar el dins del fora, com una porta, però el que fan en realitat és projectar tot el que hi ha a dins cap enfora, i a la vegada, tot el que hi ha enfora cap a dins, de manera que es mesclen les dues coses i al final ja no reconeixem el que sabem del que hem inventat. Aquest violeta ja era aquí fa una estona o li acaben de posar? L’alquímia és la transmutació de la matèria, en or o simplement en una cosa que abans no era. Els ingredients són una paleta de colors que funciona com un horòscop, segons l’alineació dels astres, és a dir, de les formes que els contenen i la superfície que els sustenta.

L’Aldo Urbano i en J. M. de Sucre comparteixen la voluntat de que les formes que pinten produeixin alguna cosa més enllà d’elles mateixes, pintar implica afectar el futur. En de Sucre, per exemple, pintava cares a les parets i a les portes de casa seva per espantar els lladres que entraven a robar el que no tenia. Aquestes pintures a les parets i a les portes tenen una funció molt concreta i també allotgen l’esperança del pintor de tenir un poder sobre el real. És difícil destriar la imatge de la funció per la qual ha estat pintada.

És complicat diferenciar els conceptes de les imatges. La simbologia explica com cada forma conté les altres formes, que s’inclouen i es complementen fent el total de les formes de l’univers. El mot univers defineix gairebé sempre el tot. Una i totes les formes a la vegada, sense un principi ni un final, sinó en una relació de mutació constant d’una a l’altra. Això és l’ouroboros, la serp que es mossega la cua. El moviment és essencial. La capacitat de ser a dos llocs a la vegada. Ser jove i consagrat a la vegada. Ser aristòcrata i viure en la misèria. Segons expliquen els experts en simbologia, el cercle és l’origen, la infinitud, la no acció; l’acciona el triangle, que connecta tres punts i genera un espai finit, i quan aquest s’emmiralla apareix el quadrat. El moviment compulsiu de les pintures respon d’aquestes formes. Però això no vol dir que les pintures siguin l’univers, sinó que cada partícula és tot l’univers i viceversa. Les pintures no son símbol i no representen perquè són literals, volen espantar als lladres.

Un univers és un ecosistema, que és la relació entre els organismes que l’habiten. L’univers és en la relació. Les flors són els òrgans erògens dels organismes que habiten l’univers, estimulen els sentits, exciten la imaginació i generen intercanvis. En aquest univers les flors són el centre i la relació entre les coses és el centre. La pintura no és l’univers, no és un espai. La pintura és un portal. Passem a través d’ella. Les pintures compleixen una funció hipnòtica i seductora, per això no són racionals sinó impulsives. La forma visible d’alguna cosa que està passant. Aquestes pintures, l’Aldo, i segurament en de Sucre també, i potser tu i jo també, ja les havíem vist en somnis, perquè vénen a buscar-nos des d’un altre món, com si ja existissin abans de ser pintades. A la vegada no acaben d’existir mai, perquè sempre estan canviant, en un món que és ordenat, i aquest ordre permet crear coses noves a cada instant de manera que no puguem retenir quasi res a la memòria i cada vegada que mirem és la primera.

Caterina Almirall Barcelona, setembre 2017.

*Aquest text ha estat escrit a partir de converses amb l’Aldo Urbano i de mirar les seves pintures. També de la lectura d’alguns textos d’en Raimon Arola sobre simbologia i alquímia. La cita és d’aquests textos, i les imatges són d’internet i representen l’Ouroboros.