Aquest Dissabte, vine al PICA-PICA de visites guiades organitzades a les exposicions a RocioSantaCruz (11h i 13h), Miguel Marcos (11.30h i 13h), Galeria Senda (11h i 12.30h), Arte Aurora (11.30h i 13h), Bombon projects (11.30h i 13.30h), Didalica (12h i 14h), Foto Colectania (12.30 i 13.30h) i Blueproject Foundation (12.30h i 14h)

Flowers don’t pick themselves

16 November 2018 — 22 December 2018

Sarah Margnetti
curated by Elise Lammer

CAT (Scroll down for CAST and ENG)

Per a la seva primera exposició individual a l’estat espanyol, Sarah Margnetti presenta una sèrie de pintures noves, així com dues pintures murals específiques per al lloc, que conjuguen una narrativa oberta que explora la fragmentació del cos femení i el potencial sensorial i cultural de determinats materials.

Recolzada sobre els seus palmells i vist des de dalt, la mà groga de Introspection (2018) llueix unes ungles llargues i arrissades impressionants. Quan vaig veure aquest quadre, immediatament vaig pensar en Florence Griffith Joyner, l’afroamericana campiona del món d’atletisme, a qui vaig veure a la televisió en els anys vuitanta superant tots els rècords de velocitat vestida amb unes modernes malles. Considerada com una de les corredores més ràpides de tots els temps, també va donar de parlar per les seves ungles increïblement llargues i coloristes. Un símbol de la feminitat negra, va qüestionar les normes convencionals de gènere i raça, en un camp dominat pel patriarcat i el racisme. En tots els sentits, va encarnar un model de llibertat femenina al meu “jo” de cinc anys. Introspection (2018) també és un retrat de la pròpia mà de Margnetti i suggereix el poder de la introspecció. Està relacionat amb amb Autocoscienza (2018), l’únic altre quadre que podem veure a l’exposició. Des d’una perspectiva similar, aquesta obra retrata les mans de 15 artistes, pensadores i comissaries, totes dones, amb qui Margnetti comparteix consciència de lluita i desigualtat feminista en general. Les ungles llargues s’entrellacen com els fils d’un tapis, simbolitzant el poder del pensament comunitari i la possibilitat d’augmentar la consciència i la seguretat mitjançant el suport mutu.

Les cortines són elements recurrents en l’obra de Sarah Margnetti i importants protagonistes de l’exposició. Al teatre, les cortines es col·loquen generalment entre l’escenari i el públic, les cortines de Margnetti indiquen una separació entre els espectadors i els cossos a gran escala del fons. En la seva obra, l‘artista sovint representa el cos humà en parts desconnectades, ja sigui fora d’escala, ocult darrere de cortines o d’altres elements arquitectònics, o simplement en retalls monocromàtics esquemàtics, sovint de color groc.

Les cortines Cortinas Parrahsius (2018) pengen d’una barra tubular de fusta, sostinguda a cada extrem per les mans d’una gran figura humana. Ella la sosté horitzontalment a nivell de l’espatlla, en un moviment similar a l’aixecament de peses. La seva particular postura, amb els punys tancats, encarna sensació de resistència, però també d’apoderament. Funcionant com a eina de protecció i evocació, les cortines suggereixen que la feminitat i el feminisme no són mútuament excloents. En l’art i la literatura, el poder simbòlic de les cortines és tal, que es porten utilitzant des del segle IV aC. En un conte sobre els miratges i la percepció, dos pintors grecs Parrahsius i Zeuxis competeixen per determinar quin dels dos pot pintar la vida de manera més realista. El primer va guanyar la batalla, quan l’altre va intentar obrir la cortina pintada pel seu competidor, demostrant així,

que la seva percepció havia estat enganyada per l’hiper-realisme de la pintura. Les cortines, fins i tot quan s’aixequen o es baixen en un escenari, no acaben mai de desaparèixer. La seva existència ens garantitza il·lusió i transició. A diferència de Parrhasius, la cortina pintada de Margnetti no pretén enganyar completament l’ull humà, sinó que son utlitzades pel seu poder metafòric.

No sense humor, un pit de dona s’amaga entre els plecs de la cortina Rideaux Bonne-Femme (2018) i apareix com a referència a Prière de toucher (1947), un quadre de Marcel Duchamp fet per a la portada de Le Surréalisme en 1947, el catàleg que va acompanyar la primera exposició surrealista a Europa, que va tenir lloc a París. Representa un pit de dona coronat per un mugró de color rosa fosc que emergeix d’una esquitxada de pintura negra, i el títol de la qual (Toqueu si us plau) desvetlla la notable misogínia d’un moviment d’art amb tendència a presentar a les dones com a mers objectes de luxúria i desig. El pit nu i esquemàtic de Margnetti és monumental, amb una visió estratègica de tota l’exposició, es presenta com un acte feminista desafiant. Les cortines del mural de Margnetti s’interposen entre nosaltres, els espectadors, i un cos, la presència i la identitat del qual només es coneixen mitjançant una mà que ens convida tímidament. Una altra de les mans de Margnetti, aquesta vegada assenyalant amb un dit, potser tractant de distreure la mirada de l’espectador, o suggerint una forma alternativa de veure tota la composició.

Graduada en BA per ECAL a Lausana i amb MA a HEAD a Ginebra, Sarah Margnetti ( 1983 a Monthey, viu i treballa a Brussel·les i Lausana) va obtenir formació tècnica a l’Institut Van der Kelen-Logelain a Brussel·les, una de les primeres escoles dedicades a l’estudi de la pintura decorativa. Fundada el 1882, és un dels pocs llocs on l’educació artística no es centre en la lliure expressió, sinó que ho fa en l’aprenentatge d’una disciplina estricta i antiga. Al dominar la tècnica del trompe l’oeil, Margnetti ha desenvolupat un estil de pintura virtuós que combina il·lusions òptiques i motius abstractes.


 

CAST

En su primera exposición individual en España, Sarah Margnetti presenta una serie de pinturas nuevas, así como dos pinturas murales pensades específicamente para el espacio, que conjugan una narrativa abierta que explora la fragmentación del cuerpo femenino y el potencial sensorial y cultural de ciertos materiales.

Apoyada en sus palmas y vista desde arriba, la mano amarilla de Introspection (2018) luce unas impresionantes uñas largas y rizadas. Cuando vi por primera vez esta pintura, inmediatamente pensé en Florence Griffith Joyner, la campeona mundial afroamericana de atletismo, a la que vi en televisión en la década de 1980 batiendo todos los récords de velocidad, mientras vestía los trajes más modernos. Considerada como una de las corredoras más rápidas de todos los tiempos, también fue famosa por sus uñas increíblemente largas y coloridas. Símbolo de la feminidad negra, desafió las normas raciales y de género convencionales, en un campo dominado por el patriarcado y el racismo. En todos los sentidos, ella encarnó un modelo de libertad femenina para mi Yo de cinco años. Introspection (2018) también es un retrato de la propia mano izquierda de Margnetti y sugiere el poder de la introspección. Esta relacionado con Autocoscienza (2018), la otra única pintura de la exposición. Desde una perspectiva similar, este otro trabajo, retrata las manos de 15 compañeras artistas, pensadoras y curadoras, todas mujeres, con quienes Margnetti comparte conciencia sobre la lucha feminista y las desigualdades en general. Las uñas largas se entrelazan como el hilo de un tapiz, simbolizando el poder del pensamiento comunitario y la posibilidad de aumentar la conciencia y la seguridad a través del apoyo mutuo.

Las cortinas son un motivo recurrente en el trabajo de Sarah Margnetti y protagonistas importantes de la exposición. Haciendo referencia al teatro, donde las cortinas generalmente se colocan entre el escenario y el público, las cortinas de Margnetti indican de forma similar una separación entre los espectadores y los cuerpos de gran escala del fondo. En su trabajo, la artista a menudo representa el cuerpo humano en partes desconectadas, ya sea a diferente escala, escondido detrás de cortinas u otros elementos arquitectónicos, o simplemente en recortes monocromáticos, habitualment amarillos.

Las cortinas en Cortinas Parrahsius (2018) cuelgan de una varilla tubular de madera, sostenida de cada extremidad por las manos de una gran figura humana. Ella lo sostiene horizontalmente al nivel de los hombros, en un movimiento similar al del levantamiento de pesas. Su postura, determinada, con sus puños apretados, encarna sensación de resistencia, pero también empoderamiento. Funcionando como herramienta protectora y sugerente, las cortinas sugieren que la feminidad y el feminismo no se excluyen mutuamente. En arte y literatura, el poder simbólico de las cortinas es tal, que llevan usándose de forma recurrente desde el siglo IV antes de Cristo. En un cuento sobre ilusión y percepción, dos pintores griegos antiguos, Parrahsius y Zeuxis, compitieron para determinar cuál de los dos podría pintar lo mas real posible. El primero ganó la batalla cuando el segundo intentó abrir la cortina pintada por su competidor, demostrando que su percepción había sido engañada por el hiperrealismo de la otra pintura. Las cortinas, incluso cuando se levantan o se juntan a cada lado de un escenario o de un cuadro, nunca desaparecen por completo. Su mera existencia nos garantiza ilusión y transición. A diferencia de las de Parrahsius, las cortinas pintadas de Margnetti no pretenden engañar completamente al ojo humano, sino que las utiliza por su poder metafórico.

No sin humor, un pecho femenino se esconde entre los pliegues de las cortinas Rideaux Bonne-Femme (2018) y aparece como una referencia a Prière de Toucher (1947), una pintura que Marcel Duchamp hizo para la portada de Le Surréalisme en 1947, el catálogo que acompañó la primera exposición surrealista en Europa, y que tuvo lugar en París. Representa un solo pecho femenino rematado con un pezón rosa oscuro que emerge de una mancha de pintura negra, y cuyo título (Por favor, Toque) revela la notable misoginia de un movimiento artístico con tendencia a presentar a las mujeres como meros objetos de lujuria y deseo. Al contrario, el esquemático pecho desnudo de Margnetti es monumental, tiene una vista estratégica de toda la exposición y se presenta como un acto de desafío feminista. Las cortinas del mural de Margnetti se interponen entre los espectadores, y un cuerpo, cuya presencia e identidad solo se adivinan por medio de una mano que invita tímidamente. Otra de las manos de Margnetti, esta vez apuntando con un dedo, tal vez intentando distraer la mirada del espectador, o de insinuar una forma alternativa de ver la composición.

Graduada de ECAL en Lausana y HEAD en Ginebra, Sarah Margnetti (1983 en Monthey, vive y trabaja en Bruselas y Lausana) también estudió en el Instituto Van der Kelen-Logelain en Bruselas, una de las primeras escuelas dedicadas al estudio de la pintura decorativa. Fundada en 1882, es también uno de los pocos lugares donde la educación artística no se trata de la libre expresión, sino de aprender una disciplina antigua y estricta. Al dominar la técnica del trompe l’oeil, Margnetti ha desarrollado un estilo de pintura virtuoso que combina ilusiones ópticas y motivos abstractos.


 

ENG

For her first solo exhibition in Spain, Sarah Margnetti presents a series of new paintings as well as two site-specific wall painting, putting together an elusive narrative that explores the fragmentation of the female body and the sensorial and cultural potential of certain materials.

Resting on its palms and seen from above, the yellow hand of Introspection (2018) sports impressively long and curly nails. When I saw the painting, I immediately thought of Florence Griffith Joyner, the African American track and field world champion, whom I saw on TV in the 1980s breaking every speed record, while wearing the most fashionable outfits. Considered as one of the fastest runners of all time, she was also notorious for her incredibly long and colourful nails. A symbol of Black feminity, she challenged conventional gender and racial norms, in a field dominated by patriarchy and racism. In every sense, she incarnated a model of feminine freedom to my five-year-old self. Introspection is also a portrait of Margnetti’s own left hand and suggests the power of self-examination. It bears a strong affinity with Autocoscienza (2018), the only other painting on display in the exhibition. Depicted from a similar perspective, this works portrays the hands of 15 fellow artists, thinkers and curators—all female—with whom Margnetti shares an awareness of feminist struggle and inequalities in general. The long nails are intertwined, and woven together like the thread of a tapestry, symbolising the power of communal thinking and the possibility to raise consciousness and safety through mutual support.

Curtains are recurrent motives in Sarah Margnetti’s work, and important protagonists of the exhibition. In reference to theatre, where curtains are usually placed between the stage and the audience, Margnetti’s curtains indicate a separation between the viewers, and the large-scale bodies in the background. In her work, the artist often represents the human body in disconnected parts, either while out-of-scale, concealed behind curtains, or other architectural elements, or simply in schematic, often yellow, monochromatic cut-outs.  

The curtains in Cortinas Parrahsius (2018) hang from a wooden tubular rod, held at each extremity by the hands of a large human figure. She holds it horizontally at shoulder level, in a motion similar to weightlifting. Her determined posture, with her clenched fists, manifests a sense of resistance, but also empowerment. Functioning both as a protective and suggestive tool, the curtains suggest that feminity and feminism are not mutually exclusive. In art and literature, the symbolic power of curtains is so diverse and loaded that they have been acted as early as the 4th century BC. In a tale about illusion and perception, the two Ancient Greek painters Parrahsius and Zeuxis were competing to determine which of the two could paint the most life-like. The former won the battle, when the latter attempted to draw the curtain painted by his competitor, proving that his perception had been tricked by the hyperrealism of the painting. However, curtains, even when lifted or gathered on each side of a stage or a tableau, are never meant to fully disappear. Their mere existence reminds us that they are the discreet warrants of illusion and transition. Unlike Parrhasius, Margnetti’s painted drapery are not meant to fully trick the human eye, but are represented for their metaphorical power.

Not without humour, a female breast hides among the curtain lapels of Rideaux Bonne-Femme (2018) and strikes one as a reference to Prière de Toucher (1947), a painting designed by Marcel Duchamp for the cover of Le Surréalisme en 1947, the catalogue that accompanied the first surrealista exhibition in Europe, which took place in Paris. It depicts a single female breast topped with a dark pink nipple emerging out of splash of black paint. The title (Please Touch) is revealing of the notable misogyny of an art movement who had a tendency to present women as being mere objects of lust and desire. Margnetti’s schematic bare breast is monumental, strategically overlooking the entire exhibition, and stands as an act of feminist defiance. The curtains intervene between us viewers, and a body, whose presence and identity are only guessed by means of an inviting yet shy hand. It’s another of Margnetti’s hands, this time pointing a finger, perhaps attempting to distract the viewer’s gaze, or hinting at an alternative way to look at the composition.

Receiving her BA from ECAL in Lausanne and her MA from HEAD in Geneva, Sarah Margnetti (1983 in Monthey, lives and works in Brussels and Lausanne) went on to get a technical training at The Van der Kelen-Logelain Institute in Brussels, one of the first schools dedicated to the study of decorative painting. Founded in 1882, it’s also one of the few places where art education is not about free expression, but about learning one strict, ancient discipline. Mastering the technique of trompe l’oeil, Margnetti has developed a virtuous painting style that combines optical illusions and abstract motives.