Aquest divendres inauguració de l'exposició SPIEGLEIN, SPIEGLEIN de l'artista Alisa Heil!
ShowroomEditions

Rosa Tharrats, Dorian Sari

An exhibition curated by Andrea Rodriguez Novoa

CAST (Scroll down for CAT and ENG)

Just Because.
In The Blink Of An Eye.

Como pasa el tiempo.
Como pasan las cosas.
Sin razón, por muchas razones.

Como surge una historia de amor.

Así me gusta pensar en esto, como en una historia de afectos, emocional. Porque todo aquí nace de la intuición, que no deja de ser una forma de amor de lo que está por venir, de lo desconocido.

Querer(se) y punto.

Por avatares del destino, gracias a Joana y Bernat, y Margot, y Sira, un grupo de cuerpos y almas se encuentran sintiendo y reflexionando juntas. Dorian Sari (Turquía, basado en Suiza, 1989) y Rosa Tharrats (Cadaqués, 1983) han (re)modelado en los últimos meses su subjetividad individual para preparar lo que de algún modo es una cita a ciegas en la que yo he sido poco más que una carabina. En este espacio dulce, latente, de exposición se conocen por fin, y de la confianza coral nace un espacio matérico, sensorial, que acoge tanto como rechaza, que no deja indiferente.

Dorian Sari y Rosa Tharrats son seres inquietos, curiosos, que cuestionan constantemente naturaleza y cultura y como ambos afectan a los cuerpos y las mentes y a las relaciones que entre ellas se establecen. A eso también lo mueve la emoción, y las conexiones entre seres de naturaleza múltiple. Y es que amores hay muchos.

Dorian es brillante, generoso, modesto, punzante. Con esas herramientas cuestiona las jerarquías de lo político y lo social, el equilibro entre lo individual y lo colectivo. Esto lo traduce en obras de una estética depurada en blanco y negro, en las que da la palabra a figuras a quienes ésta se le ha negado, y donde las pinceladas de color claman la amargura con calma y firmeza, con un saber estar y una perspicacia que vienen de la experiencia. Rosa vive en los pliegues y en sus destellos, serena y vivaz, a la escucha de un susurro. Explora desde el instinto los patrones y equilibrios que se establecen entre criaturas minerales, vegetales, industriales, nosotros mismos…y teje constelaciones en las que la memoria entra en juego, sagaz, con un halo de nostalgia que sueña en futuro. El tejido le sirve como lenguaje principal y lo desgrana para escribir frases que son sentencias, y lo deshila para reconstruir espacios que arropan sin tregua.

El espacio que comparten lo habita un florilegio de elementos, de personajes, que pareciesen liberarse de un silencio impuesto por el cine mudo en el que viven y que amenaza con instalarse entre nosotros. Con intensidad y candidez, nos regalan notas de color sobre fondo blanco y lo hacen desde la firme ternura que solo da la inteligencia.

En esta manera de encarnar artísticamente la emoción hay algo de diletante, como si no fuese posible amar una sola disciplina y hubiese que beber de todas las fuentes posibles, pero sobre todo en el sentido italiano de dilettante : “el que se deleita”. Dorian y Rosa comparten el hecho de tener – de disfrutar – recorridos ricos, serpenteantes, que transcriben en formas artísticas múltiples con dos lenguajes estéticos diferenciados. Juntos, nos ofrecen un lugar inesperado, una suerte de viaje que levita entre la ternura y la violencia. Ambos se toman el tiempo de afirmar – de esperar – una transformación posible, deseable, necesaria.

Porque ya lo decía Barthes*, donde hay espera, hay amor.
Todo puede cambiar de repente.

Andrea Rodríguez Novoa

LINK A LA PLAYLIST

*“¿Estoy enamorado?- Sí, porque espero” (pág. 92), en Fragmentos de un discurso amoroso, Roland Barthes. Siglo veintiuno de España editores.

Con la colaboración de la Swiss Arts Council Pro Helvetia


CAT

Just Because.
In The Blink Of An Eye.

Com passa el temps.
Com passen les coses.
Sense raó, per moltes raons.

Com sorgeix una historia d’amor.

Així m’agrada pensar en això, com en una historia d’afectes, emocional. Perquè tot aquí neix de la intuïció, que no deixa de ser una manera d’amor del que està per venir, d’allò desconegut.

Estimar (se) i punt.

Per avatars del destí, gracies a la Joana i el Bernat, i la Margot i la Sira, un grup de cossos i animes es troben sentint i reflexionant juntes. Dorian Sari (Turquia, basat a Suïssa, 1989) i Rosa Tharrats (Cadaqués, 1983) han re (modelat) en els últims mesos la seva subjectivitat individual per preparar el que d’alguna manera és una cita a cegues de la qual jo he estat poc més que una carabina. En aquest espai dolç, latent, d’exposició es coneixen per fi, i de la confiança coral neix un espai matèric, sensorial, que acull tant com rebutja, que no deixa indiferent.

Dorian Sari i Rosa Tharrats són éssers inquiets, curiosos, que qüestionen constantment naturalesa i cultura i com tots dos afecten els cossos i les ments i a les relacions que entre elles s’estableixen. A això també ho mou l’emoció, i les connexions entre éssers de naturalesa múltiple. I és que d’amors n’hi ha molts.

El Dorian és brillant, generós, modest, punxant. Amb aquestes eines qüestiona les jerarquies del polític i el social, l’equilibri entre l’individual i el col·lectiu. Això ho tradueix en obres d’una estètica depurada en blanc i negre, en les quals dóna la paraula a figures als qui aquesta se li ha negat, i on les pinzellades de color clamen l’amargor amb calma i fermesa, amb un saber estar i una perspicàcia que vénen de l’experiència. La Rosa viu en els plecs i en els seus centellejos, serena i vivaç, a l’escolta d’un murmuri. Explora des de l’instint els patrons i equilibris que s’estableixen entre criatures minerals, vegetals, industrials, nosaltres mateixos…i teixeix constel·lacions en les quals la memòria entra en joc, sagaç, amb un halo de nostàlgia que somia en futur. El teixit li serveix com a llenguatge principal i el desgrana per a escriure frases que són sentències, i el desfila per a reconstruir espais que abrigallen sense treva.

L’espai que comparteixen l’habita un florilegi d’elements, de personatges, que semblen alliberar-se d’un silenci imposat pel cinema mut en el qual viuen i que amenaça amb instal·lar-se entre nosaltres. Amb intensitat i candidesa, ens regalen notes de color sobre fons blanc i ho fan des de la ferma tendresa que només dóna la intel·ligència.

En aquesta manera d’encarnar artísticament l’emoció hi ha alguna cosa de diletant, com si no fos possible estimar una sola disciplina i calgués beure de totes les fonts possibles, però sobretot en el sentit italià de dilettante : “el que es delecta”. Dorian i Rosa comparteixen el fet de tenir – de gaudir – recorreguts rics, serpentejants, que transcriuen en formes artístiques múltiples amb dos llenguatges estètics diferenciats. Junts, ens ofereixen un lloc inesperat, una sort de viatge que levita entre la tendresa i la violència. Tots dos es prenen el temps d’afirmar – d’esperar – una transformació possible, desitjable, necessària.

Perquè ja ho deia Barthes*, on hi ha espera, hi ha amor.
Tot pot canviar de sobte.

Andrea Rodríguez Novoa

LINK A LA PLAYLIST

*“¿Estoy enamorado?- Sí, porque espero” (pàg. 92), a Fragmentos de un discurso amoroso, Roland Barthes. Siglo veintiuno de España editores.

Amb la col·laboració de la Swiss Arts Council Pro Helvetia


ENG

Just Because.
In The Blink Of An Eye.

As time goes by.
As things happen.
For no reason, for plenty of them.

As a love story arises.

This is how I like to think of this, as a story of affections, emotional. Because everything here is born from intuition, which is still a form of love for what is to come, for the unknown.

To love (each other), period.

By a coincidence of destiny, thanks to Joana and Bernat, and Margot, and Sira, a group of bodies and souls find themselves feeling and reflecting together. Dorian Sari (Turkey, based in Switzerland, 1989) and Rosa Tharrats (Cadaqués, 1983) have (re) modeled their individual subjectivity in recent months to prepare what is somehow a blind date, in which I have been little more than a chaperone. In this sweet, latent, exhibition space they finally meet, and from the choral trust a material, sensory space is born, which welcomes as much as it rejects, which does not leave indifferent.

Dorian Sari and Rosa Tharrats are restless, curious beings who constantly question nature and  nurture and how they both affect bodies and minds and the relationships that are established between them. That is also moved by emotion, and the connections between beings of multiple nature. And indeed there are many kinds of love.

Dorian is brilliant, generous, modest, sharp. With these tools, he questions the hierarchies of the political and the social, the balance between the individual and the collective. This is translated into artworks of a refined aesthetic in black and white, in which he gives voice to figures for whom it has been denied, and where the strokes of color calmly and firmly cry out bitterness, with a poise and a insight that come from experience. Rosa lives in the folds and their sparkles, serene and lively, listening to a whisper. She explores instinctively the patterns and balances between mineral, vegetable, industrial creatures, ourselves … and weaves constellations in which memory comes into play, sagacious, with an halo of nostalgia that dreams of the future. She uses fabrics as her main language and she threshes it to write sentences that are statements, and unravels it to reconstruct spaces that shelter, without truce.

The space they share is inhabited by a florilegium of elements, of characters, who seem to free themselves from a hush imposed by the silent cinema in which they live and that threatens to settle among us. With intensity and candor, they offer us touches of color on a white background and they do so from the firm tenderness that only intelligence can provide.

In this way of artistically embodying emotion there is something diletante, as if it was not possible to only love one discipline and one had to drink from all possible sources, but above all in the Italian sense of dilettante: “the one who delights”.

They share the fact of having rich, meandering backgrounds, which translate into multiple artistic forms with two different aesthetic languages. Together, they offer us an unexpected place, some sort of journey that levitates between tenderness and violence. They both take the time to affirm – to wait for – a possible, desirable, necessary transformation.

Barthes* already said it, where there is waiting there is love.
Everything can change all of a sudden.

Andrea Rodríguez Novoa

LINK TO PLAYLIST

*“Am I in love? – Yes, since I’m waiting” (pag. 39) in A lover’s discourse, Roland Barthes. Hill and Wang ed., New York.

With the collaboration of the Swiss Arts Council Pro Helvetia