The exhibition Deep Nostalgia Radio by Daniel Moreno is now open!
ShowroomEditions

Joan Brossa, Hannah Collins, Anne-Lise Coste, Bernat Daviu, Enric Farrés Duran, Hernandez Pijuan, Marine Hugonnier, Chema Madoz, Josep Maynou, Ana Mendieta, Jordi Mitjà, Luna Paiva, Perejaume, Wilfredo Prieto, Teresa Solar, Antoni Tàpies, Rosa Tharrats.

A collaborative initiative with Bombon projects, Galeria Joan Prats and NoguerasBlanchard in Fonteta, Empordà.

Summer space
C/de l’Empordà 10
Fonteta

CAT (Scroll down for CAST and ENG)  

Badocs del món, uniu-vos!

L’artista és un animal que bada.

Aristòtil

Parar la fresca, seure a la cadira —o al balancí— i badar. De sobte sentim el cant dels ocells (sedós, eufònic, oscil·lant), veiem el tragí lent i gandul dels núvols, ens fixem en la farola de la cantonada, que fins avui mai ens havia interessat. S’obre un nou món de matisos en el món de cada dia, les cares i les coses es capgiren, notem com les espardenyes —o les xancles— comencen a pesar i ens claven al nostre carrer de sempre, diferent però idèntic a ell mateix. Aquest pes a les cames i a l’esperit ens obliga a observar amb més atenció el nostre entorn, a fer volar la imaginació sense aixecar els peus de terra. Quan parem la fresca, quan seiem i callem —o parlem pels descosits— i no fem res, passen coses meravelloses. De cop tot és susceptible de convertir-se en obra d’art: les notícies del diari, l’esquena del veí, un cactus o una branca de fonoll. Les pedres leviten i el mar es torna un desert de sorra blava. Els pensaments, tous i mal·leables, s’infiltren per tot arreu, es confonen amb els arbres, amb les façanes i les teulades, amb la calor i les mosques, ens prenen el pèl i ens contradiuen. Badar vol dir exactament això: descloure’s, obrir-se com una flor, i abstreure’s, encantar-se mirant el món.

«No badis!», ens solen dir quan som petits. Les prohibicions de la infància expliquen molt bé les nostres manies culturals. Badar ens despista d’allò realment important: el treball. Quan badem no som productius (o ho som d’una forma massa erràtica i descontrolada). Fins i tot la llengua sembla donar-nos la raó. Fixem-nos, per exemple, en la paraula badadura, que significa escletxa, clivella. Badar és una manera de foradar el temps convencional, d’esquerdar-lo i obrir-lo cap a noves possibilitats. De fet, sense anar més lluny, el verb badar encara té una tercera accepció: fendir, esberlar. Fer forat en la realitat, descobrir la diferència en la repetició.

Badar i parar la fresca són dues operacions germanes que impliquen, alhora, una concentració i una desconcentració. Aquesta, diria, és la faceta més revolucionària del badar, la més kafkiana i la més difícil d’explicar. Quan bades hi ets i no hi ets, mires una cosa però en penses una altra, aprofundeixes tant en la matèria que, per dir-ho d’alguna manera, la matèria desapareix, es torna abstracta, una realitat completament nova. El badoc es troba en un punt intermig entre la matèria i l’esperit, entre la terra i el cosmos, a l’últim esglaó de la metafísica. La seva visió de la realitat és tan plana i mancada d’expectativa que fons i forma esdevenen una i la mateixa cosa.

El badoc planta la seva escala celestial al terra, i, a peu pla, sense moure’s de la cadira, viatja i es deixa posseir per l’univers.

Gabriel Ventura

Gabriel Ventura (1988) és un escriptor reversible que es passeja amb la mateixa naturalitat per l’art, el cinema i la literatura. En vides anteriors va ser veí de Serge Daney, assistent de direcció de Maya Deren i heterònim de Fernando Pessoa. La poesia el porta a fer classes, a treballar amb artistes i cineastes, amb llibreries, galeries i museus, a investigar, traduir i actuar.

La galeria de Fonteta estarà oberta fins el Septembre amb els següents horaris:
Juny i Setembre: de divendres a diumenge de 17-21h
Juliol i Agost: de dilluns a diumenge 17-21h
Altres horaris amb cita prèvia 644 524 969


CAST

¡Distraídos del mundo, uníos!

El artista es un animal que se distrae. 

Aristóteles

Parar la fresca*, sentarse en la silla —o en la mecedora— y embelesarse. De pronto, sentimos el canto de los pájaros (sedoso, eufónico, oscilante), vemos el trajín lento y holgazán de las nubes, nos fijamos en la farola de la esquina, que hasta hoy nunca nos había interesado. Se abre un nuevo mundo de matices en el mundo de cada día, las caras y las cosas se trastocan, notamos como las alpargatas —o las chanclas— empiezan a pesar y nos clavan en nuestra calle de siempre, diferente pero idéntica a sí misma. Este peso en las piernas y en el espíritu nos obliga a observar con más atención nuestro entorno, a hacer volar la imaginación sin levantar los pies del suelo. Cuando paramos a la fresca, cuando nos sentamos y callamos —o hablamos por los codos— y no hacemos nada, pasan cosas maravillosas. De golpe todo es susceptible de convertirse en obra de arte: las noticias del periódico, la espalda del vecino, un cactus o una rama de hinojo. Las piedras levitan y el mar se vuelve un desierto de arena azul. Los pensamientos, blandos y maleables, se infiltran por todas partes, se confunden con los árboles, con las fachadas y los tejados, con el calor y las moscas, nos toman el pelo y nos contradicen. Badar significa exactamente esto: abrirse, brotar como una flor, y abstraerse, encantarse mirando el mundo.

“No badis!”, nos suelen decir cuando somos pequeños. Las prohibiciones de la infancia explican muy bien nuestras manías culturales. Badar (mirar las musarañas) nos despista de lo realmente importante: el trabajo. Cuando estamos distraídos no somos productivos (o lo somos de una forma demasiado errática y descontrolada). Incluso la lengua parece darnos la razón. Fijémonos, por ejemplo, en la palabra badadura, que significa rendija, corte. Badar es una forma de agujerear el tiempo convencional, de agrietarlo y abrirlo hacia nuevas posibilidades. De hecho, sin ir más lejos, el verbo badar todavía tiene una tercera acepción: hendir. Horadar la realidad, atisbar la diferencia en la repetición.

Badar y parar la fresca son dos operaciones hermanas que implican, al mismo tiempo, una concentración y una desconcentración. Esta, diría, es la faceta más revolucionaria del badar, la más kafkiana y la más difícil de contar. Cuando miras las musarañas estás y no estás, observas una cosa pero piensas otra, profundizas tanto en la materia que, por decirlo de alguna manera, la materia desaparece, se vuelve abstracta, una entidad completamente nueva. El badoc se encuentra en un punto intermedio entre la materia y el espíritu, entre la tierra y el cosmos, en el último peldaño de la metafísica. Su visión de la realidad es tan plana y carente de expectativa que fondo y forma se convierten en una y la misma cosa.

El badoc emplaza su escalera celestial en el suelo, y, a pie de calle, sin moverse de la silla, viaja y se deja poseer por el universo.

*Costumbre estival de sacar la silla a la calle o a la azotea cuando el sol empieza a caer y, así, pasar el rato.

Gabriel Ventura

Gabriel Ventura (1988) es un escritor reversible que es pasea con la misma naturalidad por el arte, el cine y la literatura. En vidas anteriores fue vecino de Serge Daney, asistente de dirección de Maya Deren y heterónimo de Fernando Pessoa. La poesía lo lleva a dar clases, a trabajar con artistas y cineastas, con librerías, galerías y museos, a investigar, traducir y actuar.

La galería de Fonteta estará abierta hasta el Setiembre con los siguientes horarios:
Junio y Setiembre: de viernes a domingo de 17-21h
Julio y Agosto: de lunes a domingo de 17-21h
Otros horarios con cita previa 644 524 969


ENG

Distracted ones of the world, unite!

The artist is an animal who gets distracted. 

Aristoteles
‘Parar la fresca’*, sit on a chair – or on a rocking chair – and allow yourself to be entranced. All of a sudden, you can feel the song of the birds (silky, euphonic, oscillating), you see the slow and lazy bustle of the clouds, you pay attention to the streetlight on the corner, which until today had never been of interest. A new world of nuances opens up within the world of each day, faces and things are subverted; we may notice how espadrilles (or flip flops) gain weight as they carry us down our usual street, today different, but also identical, to itself. The weight of our legs, and of our spirit, forces us to observe our surroundings more carefully, to make our imaginations fly without lifting our feet off the ground. When we ‘Parar la fresca’, when we sit down and keep quiet – or become overly talkative – and we do nothing, magical things happen. Suddenly, everything becomes susceptible to being read as a work of art: the headlines in the newspaper, the landscape of a neighbour’s back, a cactus, or a fennel branch.   The rocks levitate and the sea becomes a desert of blue sand. Thoughts, soft and malleable, start to infiltrate from all sides. They get muddled with the trees, with the facades and roofs of buildings, with the heat and the flies, they make fun of us and contradict us.

‘Badar’  in Catalan means exactly this: to open yourself up, to bud like a flower, to detach yourself from reality, and to become enchanted by watching the world. Perhaps in English the closest translation would be “to space out” (or to zone out, in America). Don’t badar! We are often told as children. The prohibitions imposed in childhood could well explain our cultural repressions. Badar leads us astray from what is really important: work. When we are distracted we are not productive (or we are, but in a form that is erratic and out of control). Even the semantics of the word seem to agree. Take, for example, the word ‘badadura’, which means to slit, or to cut. ‘Badar’ is also a way of piercing conventional time, cracking it apart and opening it up to new possibilities.   In fact, without branching out further, the verb ‘badar’ also has a third meaning: to split. To pierce reality, and to glimpse at the difference in the repetition.

To ‘badar’ and to ‘parar la fresca’ are two sibling operations that involve, at the same time, a concentration and a disconnection. This, I would say, is the most revolutionary facet of the term ‘badar’, it is the most Kafkaesque, and the most difficult to explain. When you engage in ‘badar’, and you space out, you are there and you are not there, you are observing one thing butthinking about another, you go so deep into matter that (to try to capture it in some way) matter disappears, it becomes abstract, a completely new entity.

The ‘badoc’ (the person in a state of ‘badar’) is at an intermediate point between physical and spiritual matter, between the earth and the cosmos, on the highest rung of metaphysics. This person has their vision of reality so flat and devoid of expectation that background and form merge to become the same thing. The ‘badoc’ places their heavenly staircase on the ground, and, at street level, without moving from their chair, they travel and allow themselves to be enraptured by the universe.

*Literally, ‘stop the cool’ in Catalan, understood as ‘to take fresh air, and watch the world go by’.

Gabriel Ventura

Gabriel Ventura (1988) is a reversible writer who walks with the same naturalness through art, cinema and literature. In previous lives he was a neighbor of Serge Daney, assistant director of Maya Deren and heteronym of Fernando Pessoa. Poetry leads him to teach, to work with artists and filmmakers, with bookstores, galleries and museums, to research, translate and act.

The gallery in Fonteta will be open until September with the following schedule:
June and September: Fridays to Sundays from 5-9pm
July and August: Mondays to Sundays 5-9pm
Or by appointment to (+34) 644 524 969